Vaig a la plaça i a la parada de fruita i verdura hi ha dues piles diferents de mongeta tendra rodona. Una mostra el rètol del preu a quatre euros i mig el quilo, però el venedor, que em reconeix com habitual i vol quedar bé, copsa els meus dubtes i m’informa: «aquestes són de la comarca, però les d’allà són de Múrcia, van a dos euros i pràcticament no hi ha diferència». Vet aquí com un exercici de màrqueting intuïtiu, en la varietat de fidelització del client, engega a rodar tota l’estratègia de quilòmetre zero que impulsen les autoritats catalanes amb el doble objectiu de donar vida als pagesos i reduir la petjada de carboni que provoca el transport de verdures a grans distàncies. Si no hi ha gaire diferència, triar la varietat més cara és un exercici de patriotisme i ecologisme, dos compromisos que paguen peatge. Però no és només el preu el factor que pot decantar la tria del consumidor cap a l’opció menys desitjada per la consellera de la pagesia (i dels ànecs); també compta l’experiència del consumidor. Estic una mica tip de comprar tomàquets etiquetats com a catalans i que un cop consumits mostren la seva trista veritat oculta: els han collit verds i han agafat color a la cambra frigorífica; el seu gust no té res a veure amb la dolçor natural del tomàquet madurat a la planta. Un dietista em va recomanar fer-me jo mateix la salsa de tomàquet «amb exemplars molt madurs, perquè com més verds més sucre els hauràs d’afegir per l’acidesa». És una recomanació tan sàvia com difícil de complir per a la majoria de la població. Un dels darrers tomàquets genials que he menjat me’l van servir en l’amanida d’un restaurant; vaig preguntar a la mestressa i em va dir que els compraven a un pagès de confiança a la capital comarcal, però es va guardar prou de donar-me’n detalls. El bon proveïdor és com les llenegueres per als boletaires: secret d’Estat. Però llavors arriba el de la parada amb les mongetes tendres i desmunta tota la teoria.
