Vaig assistir a la manifestació de la Diada a Barcelona per l’onze de setembre, quan els més pessimistes vaticinaven uns resultats de participació ridículs enguany. Suposo que vam ser uns quants que ens hi vàrem apuntar a l’últim moment, molestos amb uns polítics de joguina que en lloc de generar il·lusió, busquen consolidar-se, a costa de perjudicar l’imprescindible unitat independentista. La veritat és que m’ho vaig passar bé en retrobar-me amb vells companys de la lluita antifranquista, alguns del PSUC, rivals en alguns moments, però que ara continuen compromesos, i en aquest cas, en la lluita independentista. Parlo de Joaquim Sivillà, amb qui vam tenir problemes a Xarxa (1972-1974), Butlletí Informatiu del Club de Joves de la Societat Coral Sant Josep, o de Joan Sala (Saleta), detingut i torturat per la guàrdia civil de Manresa, l’octubre de 1975, «després les senyores d’aquells torturadors em venien a comprar productes de la pagesia a la plaça», i novament detingut el 1976 a la plaça Urquinaona de Barcelona i torturat a les dependències policials de Via Laietana, dos dels punts més calents de la manifestació del passat dissabte 11 de setembre. Alguns dels qui hi vam anar amb autocar procedents de l’Estació d’Autobusos de Manresa, amb l’organització de l’ANC, ens vam concentrar força abans de la plaça Urquinaona, on va començar oficialment la manifestació. Concretament, érem a la cruïlla entre Pau Claris i Aragó, fins arribar a omplir aquell sector al voltant de la Gran Via de les Corts Catalanes.
En aquest punt de confluència vaig retrobar-me amb gent que feia temps que no veia com Rosa Torra, companya de classe a l’Institut Lluís de Peguera, o la seva germana Roser i el seu marit Ignasi Segon, que és d’aquelles persones insubstituïbles en les manifestacions, només per la força dels seus pulmons a l’hora de cridar «Independència». El seu germà Joan n’era un altre d’aquests imprescindibles fins a la seva mort el 2018, però sí que hi era la vídua Trini Armengol, que no acaba d’entendre, com gairebé ningú, tanta mediocritat dels dirigents polítics incapaços d’avenir-se en les qüestions essencials, com mostraven algunes pancartes. N’hi havia molts altres com mossèn Joan Auric, o Pep Trullàs que té la mania de dir-me Isidre –era el nom del meu pare– cada vegada que ens trobem, Josep Camprubí a qui li ha petat l’ordinador o la regidora de la Gent Gran de l’Ajuntament manresà, Rosa Ortega, de Junts per Catalunya, que té una imatge poc política i més de bona persona; em va confirmar que s’ho passa bé fent política perquè aprèn molt. La manifestació independentista va ser popular, festiva, combativa i protagonitzada majoritàriament pel poble. L’eslògan més corejat va ser indubtablement «Independència», tot seguit «els carrers seran sempre nostres» i en passar per davant de la comissaria de la Policia Nacional de Via Laietana, «fora les forces d’ocupació». La seu, més tard va ser protegida per unitats dels Mossos d’Esquadra. Els cartells majoritaris deien d’una banda «Hem guanyat» i de l’altra «Exigim la independència». Retornats a l’autocar alguns discutien de xifres, entre les 108.000 persones de la Guàrdia Urbana, sense explicar els mecanismes de pressa de les dades o l’ANC que s’acostava molt més a la realitat en xifrar el nombre d’assistents en 400.000 i és que avui dia les dades es poden comptar exactament des de l’aire, amb mètodes estadístics.
