Un era fill d’una netejadora del col·legi. L’altre, bastant amanerat, provenia d’una família molt religiosa. Tots dos portaven ulleres. I tots dos es van convertir des dels primers dies de classe en una mena de víctimes propiciatòries. Mai he sabut a quins déus es dirigia l’ofrena del seu sacrifici, però sí que sé el que va passar. Perquè han passat un munt d’anys i algunes coses les recordo perfectament: burles, pessics, insults, cops al cap, alguna puntada de peu, alguna escopinada... No faltava de res. Tampoc és que l’assetjament es produís a tota hora, tot i que sí que era sistemàtic; formava part de la decoració. O sigui, que estar aquell curs de batxillerat a la pell de les víctimes devia ser un autèntic calvari. Donem per fet que l’adolescència es converteix sovint en un territori sense llei on manen els més bèsties; però si poden fer-ho és gràcies a la complicitat dels que s’enfilen al carro, per convenciment o per comoditat; i també gràcies al silenci de molts altres. Res gaire diferent del món dels adults. Jo vaig militar en aquest grup dels silenciosos, fins i tot una vegada vaig utilitzar el diccionari de grec com a arma llancívola per por d’engrossir la llista dels assenyalats; i mai ho lamentaré prou. És veritat que dels errors també se’n pot aprendre i quan després he topat amb situacions que feien pudor d’abús o injustícia m’he esforçat per no callar. I tot i que soc conscient que res d’això esborra el meu suspens en aquell primer gran examen de vida, i tampoc és que m’hagi convertit en cap heroi –això no se li pot demanar a ningú–, almenys sí que he aconseguit mirar-me al mirall amb una mica menys de malvolença. Conservar la dignitat, una cosa que els meus pares em van transmetre amb el seu propi exemple, s’ha convertit des d’aleshores en una cosa innegociable. Per això ara que ha començat un nou curs m’atreveixo a suggerir a nois i noies que descartin el silenci com a resposta davant l’abús o el maltractament. Encara que només sigui per ells mateixos, perquè carregar després amb aquesta motxilla de vergonya els asseguro que cansa un munt.