Vol soroll aquest mal? (el mal, s’entén, és el conflicte Catalunya-Espanya). Temo que sí, que fins que no es trobi una sortida acceptable per a una majoria àmplia de la societat, la part insatisfeta amb l’actual situació (l’independentisme) no té altre remei que fer soroll, tant com pugui.
El què no que no vol soroll, en canvi, ni seguiment mediàtic les 24h, és el (possible) remei: la negociació. I és que, si volem que d’una negociació en surti un resultat coherent amb les expectatives inicials, calen diverses coses i la primera és la discreció. L’estratègia negociadora no pot ser ni pública ni, sobretot, previsible. La contrapart ha de saber des del començament quines són les teves demandes però tu has de poder jugar amb les renúncies que no afectin al moll de l’os i amb les contrapartides que pots oferir. Has de poder fer plantejaments i propostes que sorprenguin i desarmin l’adversari, que furguin en les seves contradiccions internes i que el portin al terreny que a tu t’interessa. I si ho expliques tot des d’un principi, si ensenyes totes les cartes, el teu marge de maniobra (de negociació!) es redueix a zero. De fet, és tant imprescindible dosificar i controlar la informació generada que fins i tot una part de les reunions o contactes s’han de fer en la més absoluta discreció, és a dir, en secret.
En segon lloc, la cohesió interna de cada una de les parts és també fonamental. S’ha de poder consultar i renegociar amb socis i representats, per descomptat, però un cop assegut l’equip negociador ha d’anar a la una i el repartiment de papers de cada un dels seus membres (poli bo, poli dolent) ha d’estar prèviament pactat. I recordar sempre que totes les incoherències i dubtes interns seran aprofitats de forma implacable pel contrari. Per això és bona idea que a la taula ara reactivada la part catalana estigui representada pel govern i formada per consellers i conselleres que s’asseuen plegats al Consell Executiu i que comparteixen (se suposa) projecte i complicitats. A més, els governs –tots els governs– representen o pretenen representar el conjunt del país i en nom seu estableixen negociacions i acords que després cal ratificar al Parlament o –com hauria de ser cel cas– en referèndum. Els partits, en canvi, només es representen a ells mateixos.
Per últim, però no menys important, per negociar has de tenir (o semblar que tens) força. I aquí els interessos de tot l’independentisme, tant el que creu que la taula pot ser útil com el que no, coincideixen. Tornant al començament, com més força es tingui i més soroll es faci, a la societat i a les institucions, als mitjans i al carrer, al país i a fora, més possibilitats d’èxit tindrà la taula i, alhora, més alternatives hi haurà en cas que aquesta fracassi. I és que mobilització i negociació no són, en absolut, conceptes antagònics o incompatibles.
