Com que ens espanta el que no entenem, la proposta és fer marxa enrere. Reclamem que el futur s’assembli a un passat que tendim a idealitzar, ja que –per dir-ho com en Serrat– està ple de panellets sense penellons. (Panellet: dolç d’ametlla hipercalòric; penelló: inflor dolorosa de la pell causada pel fred; n’hi havia molts quan la calefacció i l’aigua calenta a l’hivern eren escassos). La paraula de moda és decreixement i assoleix dimensió de paradigma en el moviment contra l’ampliació de l’aeroport del Prat. L’eslògan «més carbassons i menys avions» és exemplar, ja que no s’adreça contra el projecte concret sinó contra dècades de reculada agrària al delta del Llobregat i contra tots els creixements urbans que causen el mateix al món sencer. La protesta enllaça en la seva defensa l’espai natural artificial de la Ricarda amb la selva amazònica desforestada pels amics de Bolsonaro. El decreixement també impugna la Barcelona turística massificada i si tingués a ma el DeLorean de Retorn al futur impediria la celebració dels Jocs Olímpics de 1992, origen, al seu parer, de tots els mals del present. Tornaríem així a la Barcelona dels vuitanta, de la qual podem trobar referències a les pàgines de crims i successos de la premsa de l’època. També caldria aturar la construcció de la Sagrada Família en el punt on la va deixar Gaudí, amb les quatre primeres torres i prou; així ens estalviaríem la marabunta d’estrangers bocabadats que alimenten els excessos aeroportuaris. I per salvar el planeta el gran remei seria la recuperació dels expressos nocturns de llarg recorregut, d’acord amb les recomanacions de grups d’experts. L’aliança AVE-TGV per unir Barcelona amb París a velocitat mixta va matar el Talgo que feia el trajecte de nit amb els viatgers clapant més o menys bé segons la categoria del bitllet: ressuscitem-lo. Ja només falta que torni l’Orient Express, s’encalli per una allau i aparegui Hercule Poirot fent tuf de cera per al bigoti.
