La distància en línia recta de Barcelona a La Palma és gairebé el doble que a Sicília, però els mitjans catalans dediquen a l’erupció volcànica de l’illa canària una preeminència que no dedicarien a un fenomen equivalent de l’Etna, sempre a punt de complicar la vida als sicilians. I és que l’espanyolitat no és només una situació administrativa, és també un estat mental ben arrelat en la immensa majoria dels catalans, que es divideixen en dues categories: els que s’hi troben a gust i els que no. Però ja que tenim devessalls d’informació sobre els fluxos de lava i cendra que expulsa la Cumbre Vieja (i si ens en falta tenim a l’abast les cadenes espanyoles per exhaurir curiositats), podem reflexionar sobre el meravellós progrés de les ciències, i ho escric sense ironia: aquesta erupció havia estat pronosticada des de feia mesos, i fa uns dies es va avisar que podia ser imminent. De manera que tothom estava advertit. Si algú no es va espavilar, si algun servei no estava a punt, si els damnificats no s’havien mentalitzat i ara pateixen atacs d’angoixa, no serà perquè els vulcanòlegs no hagin fet la seva feina amb eficàcia. Registrant tots els sismes de l’illa, calculant la seva profunditat i aplicant models matemàtics amb l’ajuda dels ordinadors, han pogut dir: «pst, pst, ja ve, ja ve!». Fins i tot es veien amb cor d’anar notificant a quina distància de la superfície es trobava el magma ascendent, i quan va arribar al punt a partir del qual podia rebentar la crosta com si fos de galeta. Els volcans en erupció són una força de la natura tant aclaparadora que només podem quedar-nos mirant mentre ens n’apartem; tenen la capacitat destructora del foc i la incontinència de les riuades. Fer-se la casa a la falda d’un volcà que no estigui ben mort (i això mai se sap del tot) equival a jugar-se-la, com saben els canaris i haurien de saber els estiuejants. Però que t’avisin de l’erupció dies o setmanes abans és simplement espectacular. Als romans de Pompeia els hauria agradat.
