Idel no res apareix la roca encesa. I els ulls s’aturen en veure aquell espectacle del roig encès fent volar roques talment guspires de l’últim castell de focs artificials. I a continuació d’aquella ensangonada pètrea, el negre de la lava, de la pedra fosa que cau arrossegant-ho tot, com un mar invasiu sobre les cases, sobre els pobles que havien crescut a l’illa de La Palma. Feia anys que a les illes Canàries, terra volcànica (Lanzarote ho és pràcticament al 100%), no es vivia l’erupció d’un volcà. Els ulls dels que redescobrim el que havíem vist en imatges llunyanes o en els llibres de l’educació obligatòria queden oberts, ben oberts, i atònits, davant de la pantalla que ens ensenya el procés destructiu en una crònica pràcticament directa. A diferència dels que ha passat fins fa pocs anys, en aquesta darrera erupció a les illes Canàries pràcticament s’ha pogut fer una previsió de l’erupció. Els moviments del terreny, els registres sismogràfics d’alteracions reiterades, indicaven, segons advertien els tècnics, que es podria produir una erupció. Aquest avís, possiblement, ha estat determinant per tenir preparats processos d’evacuació que segur que han evitat desgràcies personals, tot i que no han pogut evitar la pèrdua de desenes de cases i infrastructures que caldrà tornar a refer, sobre la pedra cremada o en un altre indret. El govern de l’illa ja s’hi ha compromès. Sovint situem les conseqüències dels problemes causats per fenòmens naturals en una acció humana inapropiada i en una manca de vigilància del perill que pot existir. Els aiguats com a tals potser són inevitables, però les seves conseqüències podrien quedar com a mínim molt més atenuades si quan construïm tenim en compte la possibilitat de situacions més greus, si no ocupen les zones que han sigut pas de rieres, si tenim netes les lleres i els punts de pas dels rius i si actuem amb la coordinació necessària per poder evitar que les persones es trobin en els punts de major risc. I podríem explicar el mateix si parléssim d’altres fenòmens com els incendis forestals, que en certa part són evitables, que fins a cert punt hem après a apagar-los quan encara no són un gran problema, i que, d’un temps ençà salvem sense que hi hagi víctimes mortals (ja havia estat prou dur aquest càstig en estius de fa uns anys). Farem bé en no creure que tot plegat és degut al canvi climàtic, que no vull dir que no afecti, i també en tenir la màxima atenció als fenòmens naturals. No podrem apagar amb les mans les roques de foc que escup el ventre de la terra, però salvar les vides és un procés que també anem aprenent.