Que la pandèmia ens ha alterat a tots, i que hem hagut d’adaptar-nos, renunciar i fer molts sacrificis, és un fet. Que l’impacte d’aquestes restriccions, el confinament i l’aïllament social ja s’està notant a nivell de salut mental global, també. Nombrosos estudis així ho apunten. I que els joves han estat probablement els grans oblidats, també em sembla força clar. I ara, de forma persistent, afloren problemàtiques que, des del meu punt de vista, són conseqüència de no haver estat capaços d’acompanyar-los millor. Entre elles, l’esclat de botellots o l’ús preocupant que els joves fan de pantalles i jocs en línia.

Era previsible.

Certament jo també m’esgarrifo quan en veig les imatges d’aquestes festes que, en alguns casos, apleguen a milers de persones. Explicito que ni aprovo ni aplaudeixo les concentracions de joves al carrer, no sigui que algú que llegeix en diagonal em demani si vull una festa d’aquest tipus al davant de casa meva. I sí, és cert que entre aquestes multituds hi ha alguns vàndals que ho destrossen tot (i en particular malmeten la imatge col·lectiva que ens fem sobre el nostre jovent). Però, en general, es tracta de nois i noies amb ganes de passar-ho bé.

En aquest sentit, penso que és important que no oblidem algunes coses essencials: a determinades edats, el contacte entre iguals és tan necessari com l’aire que es respira; imprescindible per a un òptim desenvolupament neurocognitiu i social. Sí, també beuen i s’abracen, però sobretot el que fan és conversar, saber-se units i que junts poden concebre mons millors i ser crítics amb el que els hem construït nosaltres.

Sabedors com som els adults, d’aquesta enorme necessitat, no m’ha semblat que les propostes d’oci i espais de trobada per a joves (controlades, saludables i no perilloses des del punt de vista pandèmic) hagin abundat.

S’ha tancat l’oci nocturn, i bona nit.

Doncs hem badat i ara n’apareixen les conseqüències. A ple estiu, les trobades a la natura o petites programacions a l’aire lliure haguessin fet molt de bé.

El món, en general, ha seguit girant; avui els metros tornen a anar plens a vessar, les oficines i les fàbriques tornen a funcionar (amb presència de mascaretes i alguna mesura més) i es respira una certa «normalitat». Però si ens posem per un moment en una pell adolescent, sembla obvi que puguin pensar que són la última de les nostres prioritats i que no hem estat capaços de proporcionar-los alternatives (ni diürnes ni nocturnes). De cap mena. Només els hem sabut demanar autocontrol i resignació. I en general ho han fet molt bé. Però si el món econòmic torna a girar, perquè el seu no pot fer-ho?

Més enllà d’estremir-nos cada vegada que veiem un grup de joves improvisant una festa al carrer, penso que hauríem de fer l’esforç de no caure en la simplificació de demonitzar-los, i començar a assumir també la responsabilitat que ens correspon a la societat adulta. I anar pensant alternatives que socialment ens puguin satisfer a tots. No és tan difícil. És possible.