L’any 1982 el tinc gravat a la memòria per dos fets. Un de més particular i un de caràcter més general. El particular, perquè és l’any que una quinzena de nens i joves inconscients, de la mà d’uns adults arriscats i compromesos, vam fundar un club d’hoquei patins al nostre poble (el Club d’Hoquei Castellet), que segueix actiu i que, si fan comptes, l’any que ve ja complirà el seu quaranta aniversari. El segon fet, més generalista, que em va marcar d’aquell any dels inicis de la dècada dels 80 és el que va lligat a l’inoblidable (adjectiu que no he escollit precisament en positiu) Naranjito. L’horripilant mascota d’un Mundial de futbol, el que es va celebrar a Espanya, que als nens com jo que anàvem camí de l’adolescència ens va proporcionar un entreteniment col·lectiu i de grans dimensions en un d’aquells estius de televisió de dos canals i tot just en color, jornades inacabables a la piscina municipal i hores que transitaven lentes. Malgrat som un país Mediterrani, de climatologia irregular, aquella frase feta que descriu el pas del temps és perfectament aplicable en aquest punt. Certament, des de llavors ha plogut molt. En l’àmbit estrictament personal, per ser concís i cenyir-me als estàndards socials, des d’aquelles dates vaig completar el meu EGB i vaig iniciar el camí de la secundària, vaig cursar una carrera universitària de cinc anys i he exercit la professió durant més de tres dècades; he format una família i un dels meus fills ja ha completat una quarta part d’aquest camí que acabo de descriure.
Per què els explico tot això? Per establir un marc temporal i perquè fa pocs dies es va produir una notícia (que majoritàriament va aparèixer en racons de pàgina) que em va colpir. El 6 de setembre passat moria Jean-Pierre Adams. Probablement, a la majoria de vostès no els sonarà. Tampoc a mi, quan vaig llegir la notícia. Exjugador del futbol francès (va jugar per al PSG i a la selecció del seu país), Adams va morir als 73 anys després de passar els últims 39 en coma. El futbolista va quedar en aquest estat semivegetatiu aquell 1982, quan tenia 34 anys, després de sotmetre’s al que hauria d’haver sigut una operació rutinària de genoll. No obstant, mai es va despertar de la cirurgia per un error mèdic amb l’anestèsia que va fer que el seu cervell es quedés sense oxigen. Més de mitja vida (de la joventut a la vellesa) no viscuda, al costat d’una esposa que l’ha acompanyat fins al darrer alè. Conegut en la seva etapa de jugador amb el sobrenom de La Roca, certament hi ha fet honor. La fortalesa l’ha sostingut en una vida sense vida.
