Això que ha passat amb l’esborrany de llei audiovisual és un cas revelador i simptomàtic d’un determinat estat de coses i del concepte d’Espanya que hi ha als despatxos de Madrid. Vet aquí que s’ha de regular la presència de les llengües en el sector audiovisual i els redactors del projecte, un text que ja va estar a punt d’anar al consell de ministres, van preparar un esborrany que només parla de reservar la meitat de les produccions europees a «obres en la llengua oficial de l’Estat o en alguna de les llengües oficials de les comunitats autònomes». És a dir, qui tria són les mateixes plataformes i tothom té clar que, si són elles les que han de decidir-ho, totes ho faran tot en castellà.

Segur que entre els redactors de l’esborrany, en els racons inconeguts dels ministeris, hi ha grans defensors de la constitució espanyola i segur que més d’un fins i tot deu recordar l’existència d’un article, concretament el 3, apartat 3, on es diu que «la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección». És un text que queda bé, que fa bonic, però que pel que es veu és perfectament inútil, com d’altra banda es demostra cada dia en la munió de lleis, decrets i ordres ministerials on la preeminència del castellà és absoluta. Posats a escriure, doncs, l’automatisme espanyolista s’activa amb tota naturalitat i l’obligació de l’especial respecte i protecció es converteix, senzillament, en lletra morta.

Des de Catalunya, ja s’havia advertit diverses vegades de l’oblit de les quotes per a les llengües minoritàries. Ni cas. Ha calgut que transcendís l’esborrany que ja anava al consell de ministres perquè saltessin totes les alarmes i s’esverés el galliner. La veritat és que aquesta vegada, i davant d’un conflicte seriós que amenaçava la majoria del govern, l’executiu espanyol ha reaccionat i ha dit que està obert a modificacions. Fins i tot una portaveu del PSC, generosa ella, ha dit literalment que «creiem que hi ha espai per a millores de diferents tipus i voldríem que hi hagués un gest cap a les llengües cooficials». Un espai, un gest, ha dit...

Ara veurem com acaba aquesta història. Dependrà sens dubte de si el consell executiu català i els grups parlamentaris catalans mantenen ben alçada l’amenaça que han insinuat. I, en la millor de les hipòtesis, veurem si tot plegat acaba amb una victòria més o menys pírrica de les posicions defensores de les llengües minoritàries. Tot dependrà, ja es veu, de la «generositat» que rebrem o no de l’altra banda.

Sigui com sigui el desenllaç d’aquest episodi, crec que s’imposen clarament dues conclusions. L’una és que el català és una llengua ignorada per les plataformes de streaming global i que la inèrcia del mercat tendirà sempre a esborrar-nos del mapa, cosa que ja s’està produint en una bona mesura. L’altra és que, com ja sabíem, això del reconeixement de la pluralitat d’Espanya és una quimera molt més gran que el somni de la independència de Catalunya, i que la invocació de la lletra de la constitució només serveix per a determinades coses. Ho sabíem, repeteixo, però és molt cansat i enutjós de comprovar-ho cada dia, una vegada i una altra...