El carrer Guimerà de Manresa està en una situació de vergonya urbanística tan extrema que ens pot plantejar un dilema: ¿cal abordar-ne la reforma d’una vegada o seria millor preservar la part on no s’ha tocat ni una rajola des dels temps del NO-DO i convertir-la en un parc temàtic sobre la incompetència dels governs municipals? Vull dir: no queda cap capital de comarca en tot el país que tingui el seu principal eix comercial com si fos un polígon industrial oblidat en els temps de Plácido. Per una vegada que Manresa té una cosa única potser seria millor declarar Guimerà el Detroit de Catalunya a veure si atraiem algun visitant morbós que trobi plaer en veure els rètols lluminosos de les grans marques darrere voreres devastades, escocells destruïts i fanals de la postguerra.

En fi: sembla que el govern bipartit de Marc Aloy ja ha pres una decisió: la reforma es farà. O sigui que, si tot va bé, en la segona dècada del segle XXI el carrer entrarà als anys vuitanta del segle XX. Molt bé. Si més no, Aloy s’atreveix a entomar-ho. Però dubta: no té clar si ha de ser un carrer per a vianants amb tots els ets i uts o ha de permetre el pas del bus amb l’esperança, suposem, que quan les obres estiguin acabades ja no circulin per Manresa els txernòbils amb rodes que continuen escampant la inquietant pregunta de com s’aconsegueix que superin la prova de gasos de la ITV. El govern dubta, però el regidor clau, el d’Urbanisme, és partidari de mantenir-hi la circulació dels busos, cosa que té, lògicament, molta influència en la posició municipal. I per sortir del dubte, Marc Aloy ha decidit consultar els ciutadans a través de trobades, enquestes i un sondeig online. Primer, l’ajuntament va dir que el resultat de la participació ciutadana no seria vinculant. Ara diu que sí. I mentre es van fent lapitxaunliu amb el pes que la veu del carrer tindrà en la decisió final, tres organitzacions comercials de la ciutat alcen la veu per denunciar que la consulta no té rigor i és sospitosa. Efectivament: si es recullen opinions només per quedar bé, qualsevol procediment serveix, però si la consulta és vinculant, s’ha de fer amb un referèndum o amb mètodes estadístics i criteris professionals. Pel que s’està veient fins ara, no sembla que sigui així.

El tripartit de Jordi Valls va tenir veritables vietnams a la Reforma i a Guimerà. A la Reforma s’hi va enfangar durant tres anys que van semblar una ofensiva del Vietcong, i de Guimerà en va sortir cremadíssim tot i que va fer només la meitat d’una obra que era la meitat del que pretenia inicialment. Ara, vint anys després, podria ser que tornéssim a sentir helicòpters carregats de napalm sobrevolant El Farolillo.