En quin moment els bancs van deixar de ser bancs? No sabem gaire bé quan i com el servei privat d’atenció al públic d’aquest país, amb una sucursal a cada cantonada, es va volatilitzar com per art de màgia. De sobte, entre cada oficina ja no hi ha metres, sinó quilòmetres. De sobte, aquell esforçat oficinista que trobava sempre el temps per ocupar-se de totes les angoixes que provoquen els diners, ha quedat sepultat en un mar d’acomiadaments, prejubilacions i canvis incomprensibles. De sobte, qualsevol operació de caixa s’ha de fer sí o sí abans de les 11 del matí. De sobte, hem de solucionar les urgències més elementals amb bots o assessors virtuals. De sobte, la persona que ens atén ja no ens parla de cap crèdit perquè l’han convertit en un insuportable venedor de mòbils o televisors, que t’ofereix pagar, per descomptat, a terminis, desinteressat per l’atenció i ansiós per complir un bonus.

La gran víctima d’aquesta implosió bancària és sens dubte la gent gran, que quan entra en una sucursal pateix una cosa molt semblant a un mòbing: obligats de sobte a recórrer a una tecnologia que desconeixen i els fa por, milions d’avis i àvies han quedat desemparats enmig d’aquest caos d’oficines que tanquen d’un dia a l’altre, d’horaris reduïts sense cap control i de cues interminables, moltes vegades drets. Som davant d’un escàndol de desatenció social que, no obstant, com sol passar amb els bancs, transcorre en silenci i amb total impunitat. Segur que no llegirem cap estudi sobre les conseqüències que està tenint sobre la població gran tota aquesta deixadesa de funcions. Seria bo que el Govern central es quadrés i recordés als bancs que no són botigues de gadgets, sinó administradors d’una cosa tan sensible i vital com els diners, i comencés a pensar en una llei per obligar-los a complir les seves obligacions bàsiques. Només demanem que els bancs tornin a ser bancs. Com a mínim, per a la nostra gent gran.