Manresa no sap què fer amb el carrer Guimerà. I això és un problema. Si no saps què fer amb el carrer més bonic i cèntric i comercial i transitat de la ciutat, com coi sabràs què fer amb qualsevol dels carrers perifèrics! De vegades penso que Manresa no s’estima prou o, si més no, s’estima prou bé. No sap com fer-ho. Fa un munt d’anys i panys que Guimerà street espera que el renovin, que el transformin, que el converteixin en alguna cosa digna de mirar i de passejar-hi. I no aixeca el cap. Fa un munt d’anys que se’n parla, però no s’hi fa res. I és un símptoma. Un mal símptoma. Ep! Ara s’hi han posat. L’Ajuntament ha anunciat, sense bombo ni platerets, que té un pla. I com que deu tenir un pla petit ha decidit fer el que es fa en aquests casos que és convocar un procés participatiu. Perquè tothom hi digui la seva. Res a dir, però... ells no ho veuen, però quan fas això, se’t veu el llautó. Convoques un pla participatiu quan no ho tens clar del tot. Quan no te la vols jugar. Si tinguessis una idea brillant l’anunciaries amb confeti i engrescaries i convenceries tothom, fins i tot els botiguers als quals ja sabem que sempre costa molt d’acontentar. I el cas és que conviden els ciutadans a opinar a través d’una enquesta. Com que de vegades soc disciplinat, divendres al matí vaig entrar a l’enquesta sobre la transformació del carrer Guimerà i m’he trobat, bàsicament, amb una enquesta sobre el bus. Es parla molt, però molt, del bus i poc del carrer. No m’interessa. No m’estan dient com transformaran l’espai, quina patxoca farà, quin paviment, quina orografia. No hi ha ni plànols ni visualitzacions en 3D d’aquelles que et permeten imaginar i xalar amb un projecte. No, res d’això. Només coses del bus com si fos el bus el condicionat de tot, i no a l’inrevés. Deu manar molt, el del bus. És, i em sap greu dir-ho, com si no hi hagués ganes. Com si tot hagués de dependre d’un bus i d’una parada de bus aquí o més enllà. Trobo que no és l’enfocament que es mereix el carrer Guimerà, icona de la ciutat i que tota la ciutat es mereix un punt d’agosarament i de visió de futur. No l’hi he trobat a l’enquesta que he emplenat i tot seguit he enviat educadament. Sovint quan et conviden a participar d’alguna manera en un projecte engrescador en surts engrescat. No és el cas. Després de fer-ho, saben, m’he quedat igual, parat, aturat, esperant. Com si esperés el bus o el tren mentre penso per dins, ai!, que aquest l’estem perdent... Però no ho he dit, només ho he pensat.