Confesso que, tot i la fascinació que em produeixen els relats de ficció més ben construïts, darrerament sento una predilecció pels llibres que m’acosten persones reals i concretes, ja sigui en forma de memòries, de biografies o d’entrevistes. Dins del catàleg de Lleonard Muntaner, una de les millors editorials de l’àmbit lingüístic català, trobem la col·lecció En diàleg, on es publiquen retrats excel·lents de personatges. El darrer és Antoni Vidal Ferrando. La mà de l’escriptor, un volum que inclou una llarga conversa entre dos autors notables, Miquel Àngel Vidal i Antoni Vidal Ferrando, amb la voluntat d’aprofundir en la trajectòria, l’obra i la manera d’entendre la literatura, la vida i l’amistat d’aquest darrer, que acaba de complir 76 anys. Sens dubte, Antoni Vidal Ferrando és un dels nostres grans escriptors. Ho és per la qualitat i l’alta exigència literària de les seves obres i ho és també per la densitat humana, d’una sensibilitat i una lucidesa admirables, que reconeixem tant en la seva poesia com en la narrativa o els assaigs. N’hi ha prou de recordar que ha obtingut el Premi Ciutat de Palma, la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona o el Premi de la Crítica «Serra d’Or». Resulten interessants les consideracions que Vidal Ferrando dedica en aquest volum a Bernat Vidal i Tomàs, Blai Bonet, Camilo José Cela, Josep Maria Llompart, Vicent Andrés Estellés, Ponç Pons..., les anècdotes sobre Raimon o el marquès del Palmer... Miquel Àngel Vidal hi descriu Vidal Ferrando com a «discret i bonhomiós», sense enemics, «amable i generós amb els col·legues, elegant en el triomf i en la derrota». A través de les pàgines del llibre, de lectura sempre amena i amb una documentació fotogràfica ben representativa, ens endinsem en l’experiència de l’escriptura, que per a Vidal Ferrando neix «de la necessitat d’explicar el món i de la nostra fe en les possibilitats de les paraules» i que sorgeix com un pas que segueix d’una manera natural l’entusiasme per llegir: «quan descobreixes que la lectura et permet conèixer altres mons, viure altres vides, viatjar per llocs desconeguts...». Ho referma més endavant: «Des de ben petit he sentit la necessitat d’alimentar el meu esperit, d’estar a favor de la llibertat i la justícia, d’encalçar la bellesa, de millorar com a persona i de contribuir a millorar el meu entorn i el món sencer; la necessitat d’entendre’m a mi mateix i d’entendre la vida». Però, a més, Vidal Ferrando, que tendeix a cercar els equilibris i els matisos per a una comprensió més integral, hi reflexiona sobre el poder o sobre l’art («Les obres d’art, i en concret la literatura, més que una resposta, són un estímul»). Amb saviesa hi afegeix: «Les causes humanitàries, més nobles o més justes surten molt perjudicades des del moment que les convertim en un dogma». I denuncia els qui «volen exterminar les diferències. Les diferències dels altres, naturalment. La seva és la bona».