Escric aquest article en ple debat de política general i, per tant, corro el risc que alguna afirmació meva pugui quedar en entredit com a conseqüència de les resolucions que s’hi hauran aprovat. Així i tot, no em puc estar de continuar parlant del que volia, ja que, dissortadament, aquest debat no haurà desencallat de forma efectiva un dels deures pendents més clamorosos que té el conjunt del Parlament de Catalunya. Parlo de la renovació dels càrrecs i organismes públics que tenen caducat el seu mandat.
I és que els mitjans d’informació generals s’ocupen regularment, a Espanya, de la manca de renovació del membres del Consell General del Poder Judicial i d’altres organismes pendents a causa de la falta d’acord entre els partits polítics. Fan bé de recordar-ho a cada moment, perquè és una vergonya i perquè la importància d’aquests organismes estatals és molt gran, i més en un estat en què un poder judicial terriblement qüestionat imposa cada dia la seva llei (i mai més ben dit) en l’abordatge dels problemes polítics del país: això fa, naturalment, que l’acció del poder executiu i del poder legislatiu quedi en un segon pla, de manera que s’altera substancialment l’equilibri de poders que garanteix el funcionament de qualsevol societat democràtica.
Doncs bé, resulta que se’n parla molt menys, però a Catalunya també es produeix la vergonya col·lectiva de comprovar que, des de fa molt de temps, estan pendents de renovació, per caducitat dels seus mandats, un centenar de càrrecs institucionals d’una trentena d’institucions tan importants com ara la Sindicatura de Greuges, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), la Sindicatura de Comptes o el Consell de Garanties Estatutàries. Un cop més, també la desídia i la manca de voluntat d’acord dels partits polítics impedeix aquesta renovació. Aquí com allà, impera el càlcul desfermat de les quotes de poder i del control de les institucions per damunt de la responsabilitat.
No sé, repeteixo, si les propostes de resolució del debat de política general que, un any més, s’hauran ocupat d’aquesta qüestió, hauran estat aprovades, ni sé tampoc si un possible acord anirà gaire més enllà d’expressar una voluntat política més o menys genèrica. Perquè, és clar, no n’hi ha prou de dir que tots estan d’acord que s’han de renovar els càrrecs amb tota urgència: cal fer-ho efectiu asseient-se en una taula i portant acords davant el ple del Parlament.
Hi ha, encara, un aspecte no menor en aquesta qüestió. Tant a Espanya com a Catalunya, les persones que tenen el seu mandat caducat continuen exercint-lo cada dia i cobrant la seva retribució corresponent. Si els preguntéssim per què ho fan, segur que ens dirien que és per responsabilitat i perquè tenen un deure moral de no deixar vacants les cadires que ocupen. Potser sí, però l’afer és tan escandalós que no sé si hauria estat millor, tant allà com aquí, que aquestes persones pleguessin d’una vegada per la seva falta evident de legitimitat. És molt probable que aquesta hagués estat la manera més efectiva perquè els partits polítics abandonessin d’una vegada el seu sectarisme i complissin el seu deure...
