En el marc de la V Jornada Joan Vilar, celebrada al Casal de les Escodines sobre el periodisme de compromís social, el professor Joan Manuel Tresserras, des de fa un any jubilat, va precisar que el compromís social del periodisme és dotar l’activitat professional pròpia d’un sentit que busca intervenir en la presa de consciència i en el canvi d’actituds al servei dels interessos generals, especialment de les persones desafavorides o víctimes de les desigualtats per discriminació o abús de poder. El periodisme compromès busca desvelar realitats socials que no ens són revelades immediatament i ens passen desapercebudes, perquè són complexes, opaques o hi ha algun poder interessat a ocultar-les. Aquest tipus de periodisme s’ha d’aplicar alguns paràmetres de rigor. Bona part del periodisme social és de denúncia, però sovint es confon amb la propaganda de filtracions amigues. Cal una ètica especifica que obligui a treballar amb rigor, amb voluntat de precisió i a partir d’una recerca. El periodisme social vol ser informatiu, requereix investigació i és molt car perquè exigeix una dedicació professional intensa.
Després va fer un recorregut per la història del periodisme a Catalunya que s’emmarca dins les grans societats europees, amb un cert retard. La història del periodisme comença en l’etapa del protoperiodisme que fa un gir a mitjans del segle XVII. Des del XV amb la invenció de la impremta disposem de plecs sols o fulls de notícies on els temes preferents eren les grans bodes reials, magnicidis, el desenllaç de batalles, les pestes i grans calamitats i les catàstrofes naturals. Aproximadament, l’agenda dels plecs sols era la mateixa que els informatius d’ara. Els criteris d’interès no han canviat gaire, malgrat l’aparició de la cultura de masses. Per atreure l’atenció, la tendència dels mitjans de comunicació és cercar fets excepcionals, conflictius, actuals i espectaculars, de manera que fins i tot les xarxes socials actuals funcionen pels mateixos paràmetres. A mitjan del segle XVII, alguns impressors fan negoci editant plecs sols. Després es numeren, s’entra en la regularitat i de mica en mica en la periodicitat, que seran les gasetes, de caràcter oficial: eines al servei del poder polític o eclesiàstic. Al XVIII, sorgeixen publicacions d’interès comercial a les ciutats. A Catalunya, el més antic serà el Diari de Barcelona el 1792, degà de la premsa continental que al segle XIX passa a ser propietat de la família Brusi i va durar fins la crisi de la Transició del segle XX. Amb l’onada romàntica, es començaran a difondre les idees del socialisme utòpic al segle XIX, que també alimentaran una part del republicanisme. Es fa crítica social passiva que aboca al costumisme de les publicacions satíriques i una crítica política de denúncia social. Als inicis del segle XX sorgeixen problemes lligats amb la llengua. A Catalunya no hi ha una cultura popular en castellà, però el periodisme procedent de les classes populars copia el castellà de la premsa de Madrid, que presenta una societat que no és atractiva per la gent d’aquí. El català és la llengua dels lletraferits, amb un català de la Renaixença i no del que es parla a la premsa satírica. No fan notícies ni reportatges, només opinen. En l’actualitat, hi ha gent competent per fer un periodisme rigorós, amb cultura ètica de la professió, però manquen capitals privats disposats a fer un periodisme crític que es pugui retroalimentar a partir de les aportacions de la gent.
