Tinc a casa un calendari de bloc per girar full cada dia. Per recordar que tot torna a començar cada vint-i-quatre hores. A sota del dia que toca hi ha una cita. Durant uns quants anys el calendari de bloc estava relacionat amb el món del cinema però a l’editorial que el comercialitza o bé se’ls van acabar les pel·lícules (ho dubto) o bé van decidir que després de la pandèmia la realitat superava la ficció. Així, aquest 2021 vaig passar del «Calendari de cine» al calendari «Cada dia surt el sol», que no és ben bé el mateix. Reconec, però, que ha superat les meves minses expectatives: com a mínim, malgrat les floritures ensucrades de l’estil «calendari amb les millors cites inspiradores, per treure’t un somriure i començar el dia amb energia», les frases no són de manual d’autoajuda. No em puc anotar pel·lícules que vull veure en la llista de tasques pendents que algun dia potser faré, però tampoc faig cap rictus de vergonya aliena en topar-me amb el pijama i el cafè quan el sol encara no ha sortit amb una frase del tipus «Si tens confiança en tu mateix superaràs qualsevol obstacle que s’interposi entre tu i els teus somnis».
Vaig descobrir tard el bloc de la periodista manresana Olga Suanya, el Chelsea Hotel («Una efemèride. Una cançó. I la història que les connecta»). Un projecte parit al llarg dels 366 dies del 2020. 366 perquè l’any passat va ser de traspàs, com ella mateixa va recordar en la presentació de fa uns quants dies a la llibreria Papasseit del llibre que ha nascut del bloc: 121 cançons i 1 hotel (Símbol Editors), una selecció que, també, s’ha traslladat a format podcast a Chelsea Hotel a RAC+1.
Les cançons formen part de la nostra memòria personal, les relacionem i les associem a moments i a persones, a dies i a nits. Són glopades d’estiu i d’hivern. Ens recorden on érem, amb qui ballàvem, amb qui brindàvem o cantàvem a crits sota la dutxa, al cotxe o a El Sielu aquella nit de tardor o de primavera. Els temes triats per Suanya són cançons que formen part de la memòria col·lectiva d’unes generacions –en trobaran les seves personals, segur– que la manresana s’encarrega de vincular al temps en què es van crear a través d’una història: un peculiar ‘hi havia una vegada’.
Si llegir la cita del calendari del bloc és una addicció diària, llegir cada dia l’entrada corresponent al bloc Chelsea Hotel és una descàrrega de memòria: adrenalítica, nostàlgica, reveladora. Avui poden saber quina relació hi ha entre la cançó Girls Just Want to Have Fun, de Cyndi Lauper, i el naixement de Grouxo Marx, el 2 d’octubre del 1890. Aquí no hi ha autoajuda barata: al Chelsea Hotel sí que surt el sol cada dia.
