Abans de patir la burocràcia ja vam saber que existia. Ho vam aprendre a classe i ens ho van ensenyar barrejat amb la literatura: Mariano José de Larra, «Vuelva usted mañana». El seu article resumia en una sola frase el calvari que algun dia ens tocaria viure anant de finestreta en finestreta, omplint impresos que no s’entenen, aportant documents que no saps on trobar, demanant còpies compulsades... I també, moltes vegades, aguantant la indiferència o l’arrogància d’aquells que des de l’altre costat del taulell ens podrien ajudar només movent un dit i que ni tan sols es dignarien a aixecar la vista per mirar-nos la cara. Fer-se adult era enfrontar-se a aquesta maquinària irracional i feixuga per tramitar la cosa més simple que ens poguéssim imaginar.

Han passat els anys i aquella creu endèmica que regeix tota l’activitat oficial encara s’ha fet més gran i s’ha complicat molt més quan se li ha unit això que anomenen la «digitalització». Si hi afegim l’efecte de la pandèmia, que ha portat a l’obligatorietat de fer per via telemàtica molts dels tràmits que sempre havíem resolt personalment anant on fos, el resultat és tan kafkià que pagaríem per tornar a l’època del «vuelva usted mañana». I ja no parlo només d’aquelles persones que necessiten ajuda per pagar un rebut pel caixer o per demanar hora per renovar el DNI. Parlo de gent realment angoixada intentant fer una gestió de la qual depèn una paga que poden perdre de la nit al dia, donant-se cops de cap contra un mur informàtic dissenyat per un sistema absurd i inhumà.

És enmig d’aquesta situació que em va tocar fer un tràmit a la Seguretat Social. Un tràmit que en un altre moment hauria resolt fàcilment anant a l’oficina de la tresoreria de Manresa, al carrer de Sant Fruitós, i que ara havia de fer a distància. Atabalat només de pensar en l’enrenou que se’m presentava vaig trucar al número que tenien plantificat a la porta. Les dues persones amb les quals vaig parlar, tant la que em va agafar el telèfon com la que em va trucar després per atendre el meu cas concret, no podien ser ni més amables ni més implicades. Al marge del canal digital, que veia tan enredat, em van oferir omplir un imprès que m’enviarien al meu correu electrònic i que els havia de fer arribar per correu certificat. Després em van escriure per donar-me la tranquil·litat que ho havien rebut i estava fet. Encara em sembla que no pugui ser. Potser un dia viurem en un país on això serà normal, però ara es mereix, com a mínim, un elogi per escrit.