Arrencaré amb un tòpic: el Berguedà, la muntanya de Barcelona segons la Diputació, era un indret amb dos cultius econòmics: les mines i el tèxtil. El primer va quedar extingit i el segon s’ha convertit en una mena de clúster especialitzat, valuós, però lluny de la seva importància estratègica d’abans. Passat el dol i la síndrome d’abstinència en perdre aquests dos puntals pel discórrer dels temps, el turisme més la restauració va albirar per satisfer forasters i aportar salaris als locals. És un sector amb clars i alguna foscor. Aporta valor i treball als empresaris i als seus treballadors però no dona per a gaire més.

La comarca agrada a tothom. Té una vellesa peculiar, encastada entre una vall de Suïssa i una extensió del Bages. Estranyament, ara s’ha produït una rara conjunció. Des dels «capitalistes» (sota el paraigua de l’ACEB, la patronal) fins a la CUP, el partit més anticapitalista de tots,(quasi) tothom està d’acord amb aportar-hi noves iniciatives productives. Les existents, en comparació nacional, tenen una importància raquítica. El turisme i els serveis són el 80% de l’estructura econòmica. Les poques indústries són insuficients, però les que voldrien créixer o venir a instal·lar-s’hi no poden. Són com avions voltant pel cel sense disposar d’un aeroport. Seguint amb el símil, si no es construeix aviat aquest camp d’aterratge aniran a tocar terra ben lluny.

Boniques per l’evocació com totes les ruïnes, hi ha les colònies fabrils. Són enormes però inservibles per acollir-hi activitat industrial moderna. No hi ha enlloc a on establir-hi ni una fàbrica modesta. Potser a Olvan. Hi ha un projecte dels temps d’una alcaldessa socialista que va d’acabar el seu mandat, va sortir de la política, va tornar-hi a entrar transformada en la candidata d’ERC i va perdre davant de l’actual batlle. Tots els polítics involucrats no han sabut desenvolupar l’única esperança de futur. Passa en una terra que exporta treballadors a les ciutats veïnes. Hi ha una zona anomenada Rocarodona que ha generat dos articles contraposats apareguts en aquest diari. Confronten el que passa per allà. Recullen anuncis d’impacte trufats de banys freds de realitat pública. Els únics terrenys (pendents d’urbanitzar) tenen una doble demanda respecte de la disponibilitat. Les firmes potents que esperen anar-hi no ho faran eternament.

Un ajuntament compromès amb el projecte en benefici de tota la comarca rep el suport privat i se l’acompanya. Mentre, des de la cosa pública, via el Consell Comarcal i la conselleria del ram van «fent un Rajoy»: deixar que es resolgui sol per córrer a apuntar-se els mèrits. A aquesta mandonguilla indigesta cal afegir-hi una salsa agra: els obstacles dels buròcrates fent la seva tasca, la qual és fer anar a treballar lluny la població i danyar l’economia local. És tan gran la frustració que, per explicar-ho, no valen les paraules del diccionari i cal inventar-ne una. Està amagada a sota d’una muntanya de raons: és l’excusocràcia. Sona fatal i és monstruosa.