Llegeixes la premsa, escoltes els polítics, t’empatxes d’articulistes i tertulians, t’arriben comentaris... i sents a créixer la sensació que ens estan aixecant la camisa, hipnotitzats com estem amb les imatges del volcà de La Palma.
Les notícies expliquen que en barris amb alts índexs de població immigrada s’enregistren xifres molt baixes de vacunació contra la covid, en comparació amb altres zones de les ciutats. S’argumenta que la precarietat de recursos, la dificultat de l’idioma, la por per no estar legalment al país són impediments perquè la vacunació sigui efectiva i arribi a tothom. D’altra banda, els negacionistes escampen lliurement el seu missatge antivacunes, reclamen la llibertat individual de fer el que els roti, i es fan forts en la denúncia que la pandèmia és una invenció, si fa no fa, l’estil argumental dels vàndals dels botellots (perdoneu que hagi aprofitat per colar el tema). Per reblar el clau, comença a haver-hi insinuacions que la pandèmia està estancada, que les xifres no mantenen el ritme de descens que han permès recuperar gairebé la normalitat.
Un cop assimilada la dimensió del problema de no arribar a la indispensable immunitat de grup, és quan creix la sensació que algú ens està aixecant la camisa. Perquè un home encara recorda el rebuig a l’obligatorietat d’usar el cinturó de seguretat per anar en cotxe, i la persecució sancionadora que es va fer fins a imposar la recomanació. La prohibició de fumar en espais públics i llocs tancats encara semblava més increïble d’aconseguir implantar. Ha! També es reclamava la llibertat individual de morir de càncer de pulmó o esclafat dins del cotxe... Ara podríem especular si els països on han implantat obligatòriament el certificat de vacunació per treballar, entrar en restaurants, bars i locals d’oci ho van decidir després de veure que els estaven aixecant la camisa tants negacionistes i gent reticent a vacunar-se...
Guaiteu, si l’Administració s’hi posa de valent, i l’entramat associatiu/benèfic hi col·labora, els problemes se solucionen, o s’apaivaguen. Com en el cas del dèficit de vacunacions en barris amb població vulnerable: si s’aconsegueix fer-los arribar subsidis, aliments, atenció mèdica, escolarització, habitatge, beques menjador i tot el que els ajuda a sobreviure malgrat les barreres idiomàtiques, temors a ser controlats o que tinguin difícil l’accés a les xarxes... no sembla que hagi de ser missió impossible convèncer-los que s‘han de vacunar en interès propi i com a acte de respecte solidari amb la gent de la ciutat que els acull. Deixem-ho aquí.
Un altre dia podem reflexionar sobre com ens aixequen la camisa, ens prenen el pèl des de la política espanyola i catalana.
