El darrer dijous que va ploure em vaig asseure una estona a mirar-m’ho. No tenia temps, me’l vaig prendre. Me’l vaig regalar. Fa prop de 57 anys que m’agrada quan plou i mullar-me i escoltar el soroll que sempre fa la pluja. Soc d’esperar-me poc quan plou, no perquè sigui impacient sinó perquè soc de mullar-me. I així en la vida. Per alguna raó aquest darrer dijous plujós no surto llançat sota el raig sinó que m’ho miro i me n’amaro amb un xic de calma. És el mentrestant, em dic, un mentrestant on, de cop, tinc la sensació que ens hem instal·lat a viure. La pandèmia, tots ho recordem, ho va aturar tot per imperatiu incontestable, i després de descol·locar-ho tot oferint-nos preguntes que no sabíem si volíem respondre i opcions que no sabíem si volíem prendre, ara, en la represa, ens sentim instal·lats en un «mentrestant» molt llarg. Com si haguéssim renunciat a fer plans i coses però no del tot. Com si ja no ens sabéssim amos de les nostres decisions i tries. Com si el mentrestant fos el nou estat que ens diu i ens recorda que som transitoris i que tot, algun dia, canviarà. Mentrestant no. A alguns l’anunci del canvi l’esperen amb ànsia de tornar a com estàvem abans, o sigui, aquella normalitat que era la nostra i en la qual vivíem de ple o potser de cap manera. A d’altres, el canvi els empeny sense saber encara ben bé on. I mentrestant no acaba de passar-nos ben bé ni una cosa ni l’altra, ens aixopluguem en aquest mentrestant on podem respirar i que ens dona un cert benestar. S’hi està prou bé dins el mentrestant. Compte que no sigui un parany. El mentrestant és com un semàfor en groc, una vigília perpètua, un moment que existeix perquè esperes demà. Perquè mentrestant vol dir que esperes. Mentrestant vol dir que tens plans. Mentrestant és un avís que tot està per fer encara que no tot sigui possible i que tot pot ser possible si fas quelcom per fer-ho. Mentrestant no sé si vol dir que t’aturis i t’esperis o que no esperis que res t’aturi. Mentrestant és una paraula amable i suau. Mentrestant és una invitació a la meva intimitat i gaudir-la. Mentrestant és un lloc on no et molesta ningú i em demano si, amb el temps, no és una altra cosa que la vida mateixa i que cadascú viu el seu i enyora potser el dels altres i que si n’ets conscient potser t’empeny a no fer plans sinó a executar propòsits de tota mena i que tot això que vulguis fer amb la teva vida només ho pots fer... mentrestant. Em regalo una pluja quan plou i per a demà, dilluns, em regalo un nou dia, un instant precís que preservo com a part de la meva vida, demà que en faig 57 i que m’ho miro tot amb cura de no malbaratar instants mentre els visc. I tu, com vius el teu mentrestant?