Cada cop que anava a omplir el dipòsit a la benzinera automàtica recordava les converses que havia tingut en aquell mateix lloc, durant molts anys, amb la persona completament calba que hi treballava.
Comentaven com havia anat el dia i, en alguna ocasió, una jornada lamentable havia acabat amb riallades gràcies a ell. Mentre duia la pistola de la mànega al dipòsit li va passar pel cap la visita que havia hagut de fer al banc per un problema amb el caixer automàtic, i com va haver de sortir com havia entrat perquè hauria hagut de cursar la petició de la forma establerta. El pensament li va creuar la ment com un senglar la carretera i, involuntàriament, va prémer el gallet i la mànega va escopir líquid un instant. Ja que no va poder fer el tràmit del banc, per aprofitar el temps va intentar fer el canvi de nom del comptador de la llum, i quan, telefònicament, van acabar de fer-li perdre la paciència amb missatges publicitaris sense solucionar-li el tràmit, va decidir anar-se’n a buscar bolets. Però havia d’anar a fer benzina abans de fer-hi cap. Es demanava on eren tota la gent que la nova era feia desaparèixer. On era el treballador de la benzinera? La gent que abans t’atenia als bancs? El personal amb qui podies parlar presencialment per resoldre tràmits relacionats amb els serveis bàsics?
En arribar al bosc no s’ho podia creure. Era allà amb la calba relluent i el va saludar amb un somriure abans de tornar a endinsar-se a l’espessor. Més enllà van aparèixer els que l’havien atès tantes vegades a la seva caixa, tots amb cistells de rovellons. També li va semblar veure ajupits, i amb algunes llenegues, persones que al llarg dels anys havien intervingut en múltiples tràmits que havia hagut de resoldre. Tots ells estaven buscant bolets!
Però no era només això. A més a més, feien pauses per trucar amb els seus telèfons mòbils oferint canvis de serveis bancaris, de companyia elèctrica, d’assegurança o de telefonia. Tots els que resolien problemes des de l’altra banda del mostrador ara es dedicaven a vendre telefònicament canvis de companyies. I tots saltant de companyia en companyia tota l’estona i sense poder resoldre un simple tràmit quan calia. I, és clar, com que la feina no era presencial, la podien fer mentre eren al bosc buscant bolets o espàrrecs o pescaven o es pintaven les ungles. Es va posar a riure tot sol. Quan va tornar la pistola de la mànega al seu lloc, l’assortidor li va donar les gràcies metàl·licament, però a ell no li va semblar sincer.
