Cada matí la ràdio ens espanta amb l’anunci del «preu de la llum». Ens diuen que «demà pagarem la llum al preu rècord de dos-cents euros el megawatt». Doncs mirin: ja m’agradaria pagar la meva electricitat de tarifa regulada a aquest preu, que és el del mercat majorista, però em surt més cara. Per exemple, a l’agost la xifra de la ràdio va ser, de mitjana, 106 euros, que equival a deu cèntims el quilowatt, però quan divideixo la part variable de la meva factura pels quilowatts consumits, em surt que els he pagat a disset cèntims, i això que més de la meitat del consum ha estat en «hores vall»: de matinada o durant el cap de setmana, que és quan poso la rentadora, carrego l’aspiradora i cuino a l’avançada. Si hagués estat d’aquells que ho fan tot a les hores punta, perquè no tenen altre remei, la diferència entre el preu majorista i el preu al consumidor hauria estat força més alta. Aquesta diferència és el marge que ingressen les companyies elèctriques en aplicació de la molt antiga operativa mercantil de comprar tan barat i vendre tan car com es deixin, respectivament, els proveïdors i els consumidors. Noti’s, però, que en el sistema elèctric espanyol les grans comercialitzadores elèctriques són també les grans productores: és el que se’n diu concentració vertical. Aquests dies les grans elèctriques han avisat el Govern espanyol que no els toqui els nassos si no vol tenir problemes; se’ls nota convençuts que tenen la paella pel mànec. I el Govern, al seu torn, és presoner de la maledicció de les tarifes regulades, per la qual és acusat dels increments encara que no pugui evitar-los. Quan totes les tarifes són lliures, la culpa és del mercat, però si n’hi ha una que es diu «regulada», les mirades es giren cap al regulador per demanar-li que hi faci alguna cosa. És una exigència lògica, però amb el gas i els drets de CO2 pels núvols, el marge de maniobra és escàs. La ministra ha obert una «consulta» a veure si algú la il·lumina a un preu raonable. Sort!
