Un reaccionari és un partidari de la reacció, en el sentit d’«acció que propendeix al restabliment d’una condició política o social, d’una forma de govern, etc., ja abolides». Pablo Casado és un reaccionari perquè pretén que la condició política espanyola torni a ser la de finals de l’any 1976. No direm que la vulgui fer recular fins el 1975, abans de la mort del dictador Franco, perquè llavors ell mateix seria detingut pel delicte d’associació il·legal com a president d’un partit polític, però a finals del 1976 ja s’havia fundat sense problemes l’Alianza Popular de Manuel Fraga i, al mateix temps, encara no s’havia reconegut oficialment la Generalitat en la persona de Josep Tarradellas, ni l’escola era en català, ni existia l’Estat de les autonomies, ni el feminisme s’avia anotat cap conquesta, i «la gesta de la Hispanidad» encara formava part de tot el llenguatge institucional. Aquesta és l’Espanya a la que voldria tornar Pablo Casado i tot el reaccionarisme amb el que espera arribar a la Moncloa. I com que no és impossible que tal desastre succeeixi, ja cal que estiguem preparats, perquè legislarà en aquesta direcció. I alguna cosa més: diumenge va prometre anar «fins l’últim racó d’Europa» per dur Carles Puigdemont als tribunals espanyols, com un Quixot de la dignitat nacional ofesa, cal suposar que amb Enric Millo en el paper de Sancho Panza, tots dos pels camins continentals amb l’ajuda dels mateixos agents del servei d’espionatge que encara busquen les urnes de l’1 d’Octubre. De fet, no caldria que esperés a guanyar les eleccions per iniciar la croada itinerant: un líder de la seva fama i importància segur que pot emprendre una gran gira europea, de capital en capital, per aconseguir la complicitat dels partits de la dreta europea, una part de la qual governa i una altra part té igualment molta influència. Tot i que no és massa clar si el Casado de la plaça de bous de València pertany a la família política d’Angela Merkel o a la de Le Pen i Salvini.
