Lluís Maria de Llauder i Dalmases (Madrid 1837-Barcelona 1902) fou un periodista i polític català, besnebot de Manuel de Llauder i de Camín (general liberal que va combatre ardidament el carlisme amb les armes). En Llauder fou elegit primer diputat pel districte de Vic a les eleccions de l’any 1869, posteriorment per el partit judicial de Berga a les eleccions generals espanyoles dels anys 1871 i 1891. L’any 1868, els generals Prim, Serrano i Topete van fer un aixecament militar per destronar Isabel II, aquesta era una veritable calamitat de reina dels Borbons, tot això va començar a la batalla del pont d’Alcolea i la Isabel va haver de fugir d’Espanya i refugiar-se a París. D’aquesta revolució i d’aquesta primera expulsió dels de l’estat dels Borbons se’n diu la Gloriosa. Primer es va intentar portar una nova dinastia a Espanya amb Amadeu de Savoia, i més tard fou proclamada la Primera República Espanyola.

En Llauder va ser elegit diputat per Berga a les eleccions del 1871. El llibre Biografías y retratos de los diputados y senadores de la Comunión Tradicionalista, editat l’any 1871, recull unes petites biografies de tots els parlamentaris carlins. De Llauder en diu «es uno de los jóvenes que por su talento y sus prendas persónales honra al partido carlista». Explica que va col·laborar als diaris El amigo del pueblo i El criterio católico, i des del 1870 dirigí les publicacions La Verdad Católica i La Convicción, des d’on defensà els drets monàrquics del carlisme. Després de la tercera guerra Carlina (1872 -1876) continuà la seva tasca com a periodista i com a dirigent de l’Associació de Catòlics. Juntament amb Fèlix Sardà i Salvany, fou un dels principals publicistes del catolicisme carlí del segle dinou. L’any 1878 fou nomenat director d’El Correo Catalán, el 1884 fundà la revista La Hormiga de Oro, que el 1887 esdevingué impremta i editorial. Després de l’escissió del Partit Integrista, el 1888 fou nomenat cap dels carlins de Catalunya. A les eleccions generals espanyoles del 1891, de nou fou elegit diputat per Comunió Tradicionalista pel districte de Berga. El 1898 el pretendent carlí Carles VII li concedí el títol de marquès de Valldeix. Va morir d’una meningoencefalitis uns quants anys més tard.

La primera referència del Pi de les Tres Branques va sortir a les pàgines de la revista La Hormiga de Oro número 6, del 5 de febrer del 1887, en un article de Francesc Muns. La portada és un gravat del Pi, el text és de Muns, amb el títol «Variedades, El pino de las Tres Ramas», i diu: «Saliendo de Berga por el camino que dirige a San Lorenzo dels Piteus, atravesando a lo largo el termino de Espinalvet, a poco de haber entrado en el de Castellar del Riu, en el centro de un pintoresco llano rodeado de altísimas montañas, conocido por el Pla de Campllonc, se eleva el famoso pino que representa el gravado reproducido en este número». La Hormiga de Oro també era una important llibreria del Portal de l’Angel barceloní. Amb la fi de la dictadura de Franco va catalanitzar el seu nom fins a la seva desaparició i es va dir La Formiga d’Or. Els darrers anys es va associar amb Happy Books, i la cosa va canviar una mica, i va tancar l’any 2015. Quan tanca una venerable institució com aquesta, tots hem d’estar preocupats. No pot ser que al Portal de l’Àngel barceloní només hi pugui haver botigues de roba prêt-à-porter. Enyoro la Barcelona sense turistes pertot arreu. A una vella institució La Hormiga de Oro només li va quedar la botiga de venda d’objectes religiosos al claustre de la catedral de Barcelona.