Diu que el 40% dels catalans i catalanes anem a buscar bolets almenys un cop l’any. Només que siguem la meitat, i tenint en compte que molts boletaires hi va més d’un i dos cops per temporada, el resultat són dos o tres milions d’incursions, boscos regirats, camins plens de cotxes, sortides de rescat i pagesos i pastors emprenyats. Catalunya és un país boterut i boscós i, malgrat això, no hi ha prou bosc per tant boletaire.

I bolets rai. En una entrevista a Sentit Crític que val la pena llegir, Alícia Valero, especialista en consum de recursos, advertia que ens haurem d’anar acostumant a no trobar determinats productes a les botigues i a que les fàbriques hagin d’aturar la producció per la caiguda de les cadenes de subministrament, com està passant ara amb la indústria de l’automòbil i la manca de microxips. En una generació, afirma la investigadora, haurem consumit tants recursos naturals com en tota la història de l’ésser humà. Cada cop som més i cada cop més gent arreu del món aspira al nivell de consum de la classe mitja occidental. Els números no surten.

Determinats minerals, imprescindibles per a la fabricació de xips o bateries, són escassos i difícils de reciclar. Amb la represa post-pandèmica el consum de gas i petroli s’ha incrementat, el preu ha pujat (i més que pujarà), ha tornat la inflació, s’ha encarit l’electricitat (en alguns països més que en altres...) i ens espera un hivern –si no hi posem remei– de greu pobresa energètica. Però no són només els combustibles, alguns metalls i les anomenades terres rares, també la producció de materials de construcció (fusta, sorra, acer...) comença a no donar l’abast. I si a això hi sumem l’escassetat d’un altre recurs finit, el terreny on construir, sembla clar que no sortirem de la crisi de l’accés a l’habitatge només a base de grues i formigoneres. Per no parlar de l’alimentació i un dels factors que la fan possible, l’aigua, també en litigi a molts llocs del món (a l’Ebre mateix) i amb perspectives incertes a causa de l’escalfament global.

Diuen, els defensors del creixement il·limitat, que no és cert que el planeta sigui finit perquè el sol, cada dia, hi fa una aportació neta equivalent a milers de vegades el consum de la humanitat. Certament, el sol i una de les seves conseqüències directes, el vent, són fonts inesgotables d’energia. Ara bé, els aparells per captar, transformar i emmagatzemar aquesta energia sí que estan fets de materials finits i, a més, requereixen uns recursos també molt preuats : superfície terrestre i paisatge.

La tecnologia ens seguirà proporcionant solucions i sorpreses agradables, per descomptat, però no trobarà duros a quatre pessetes. Haurem de reduir el consum, de grat o per força, i les grans incògnites a resoldre són si això passarà de manera ordenada i previsora o espasmòdica i traumàtica i si ho farem de forma equitativa o incrementant encara més les desigualtats, entre persones i entre territoris.