El consorci internacional de periodistes d’investigació ha deixat al descobert la riquesa sense declarar i els negocis ocults de diverses personalitats arreu del món: mandataris i polítics, personalitats del món de la cultura i les arts, esportistes, mafiosos i traficants. L’abast, mundial. Estem parlant dels «papers de Pandora», que han destapat entramats fiscals que fan vergonya aliena, per la quantitat de persones amb altes responsabilitats que figuren entre els assenyalats.
És lamentable, a més, que el cas s’hagi destapat gràcies a l’esforç periodístic, i no pas als mecanismes de control fiscal i tributari d’arreu del món. Més encara tenint en compte que ja teníem el precedent dels «papers de Panamà».
Les rendes més altes haurien de ser objecte d’especial seguiment i control. Però succeeix justament el contrari, i es persegueix a petits autònoms i petites empreses que, en ocasions són castigats per errors de gestió, no per una voluntat expressa de picaresca. Per contra, els que acumulen la majoria de la fortuna del món evita pagar els que els toca, justament perquè tenen els mitjans que els permet pagar les agències i assessors experts en trobar la manera d’esquivar els principis d’equitat en els que hem basat els nostres models socials i tributaris i, en definitiva, l’estat del benestar. Segurament n’has de tenir molts, de diners, per obsessionar-te en seguir amassant fortuna. I jo, pobre de mi, em pregunto «però què en fas de tants diners?» Em sembla estúpid ser ric i que les cabòries de coixí siguin com esquivar pagar els impostos. De veritat que em sembla molt pobre d’esperit. I encara que no s’hagi de pressuposar que sigui un delicte, en general em sembla poc moral.
I observo atònita com ens despistem amb l’anècdota i amb la xafarderia del llistat concret dels noms (que està molt bé que coneguem). I la conversa de cafeteria evita que ens indignem pel que ens hauríem d’indignar: la cobdícia dels rics, la ineficiència de les agències tributàries i la complicitat per part de les entitats bancàries.
I tot plegat és molt greu. Molt.
I enlloc de sortir al carrer a manifestar la nostra indignació, i a demanar responsabilitats i contundència en les accions que es puguin dur a terme, ens conformem amb tertúlies de pa sucat amb oli que comenten les mansions que Julio Iglesias ha comprat a Miami, o altres foteses.
I acabo: amb reis, caps d’estat i primers ministres d’arreu implicats... On queda la legitimitat d’aquests estats per demanar l’esforç que fan tots els seus contribuents per mantenir la despesa pública de l’estat del benestar? Més encara, em quedo ben a prop: El Rei d’Espanya, que és qui en signa les lleis (malauradament, tot sigui de pas), el campechano, se les va saltar. Ah, però és un tema que no deu tocar de comentar i investigar, i per això el Congrés dels Diputats no ha mogut mai fitxa.
Adéu a l’estat de dret, hola vergonyes de Pandora.
