Se sol culpar les xarxes digitals per l’existència de les bombolles d’opinió polaritzada que alimenten la crispació, però és una condemna injusta; en primer lloc, perquè les xarxes només són instruments i les bombolles les formen persones amb mandra d’abandonar la zona de confort ideològic, però, a més a més, perquè els mitjans tradicionals de comunicació no estan gens lliures de pecat en aquesta qüestió. A la facultat de Periodisme van ensenyar-me a no barrejar la informació i l’opinió, a presentar-les de forma separada, i a procurar que la segona, si gosava aventurar-m’hi, estigués ben fonamentada en la primera, però es nota que vaig estudiar al segle XX i ara som al segle XXI, en el qual aquelles normes semblen debolides. Engego la ràdio al matí i els conductors dels informatius més escoltats de Catalunya no només esquitxen constantment les notícies amb les seves opinions, sinó que l’exposició de l’actualitat no la comencen amb un resum de les principals informacions, a tall de sumari, sinó amb el seu comentari. Una homilia d’entre tres i cinc minuts que tanmateix opera un efecte positiu: l’oient ja sap de quin peu calça aquell programa i quin serà el biaix en la tria i presentació dels continguts. A la premsa no s’ha arribat a publicar cada dia l’opinió del director al capdamunt de la portada, per sobre dels titulars, però l’anomenat «model interpretatiu» dona peu que aquests titulars tinguin de vegades un alt percentatge d’opinió incrustada. Una pràctica que també ens orienta per saber de quina cama va coix aquell mitjà, però descobrir-ho exigeix un mínim exercici investigador, poc complicat: només cal anar al quiosc i comparar les portades. D’«El TS creu que l’estratègia del Govern [espanyol] frena el lliurament de Puigdemont» (El Mundo) a «Puigdemont infligeix una nova derrota a la justícia espanyola» (Ara) hi ha un abisme. Un consell: llegeixin més d’un diari. O, en tot cas, més d’una portada.
