Fa poc que s’han complert quatre anys del referèndum de l’1 d’octubre, reprimit ferotgement pel govern estatal, amb la col·laboració més o menys entusiasta de la gran majoria de partits polítics espanyols, per activa o per passiva. I la veritat és que a l’hora de veure com es recondueix i evoluciona la situació, amb una declaració d’independència no feta encara efectiva, congelada al Parlament, avui podem fer ús del ric refranyer català a l’hora de definir situacions de disparitat de criteris i opinions: «Tants caps, tants barrets».
Efectivament, un mandat democràtic ben evident –va guanyar de carrer el sí a la independència amb un 90% de vots favorables amb una participació d’un 60% del cens– no es té clar com portar-lo a bon terme, malgrat gaudir avui de majoria parlamentària. I, per acabar-ho d’adobar, apareix ara la CUP amb una proposta de repetir-lo de nou. Ep! No diu pas de ratificar-lo i enfortir el mandat democràtic o de votar un projecte de constitució catalana, sinó de repetir-lo, com si no li donéssim a l’anterior validesa. Per llogar-hi cadires! La ciutadania viu, sorpresa, la incapacitat dels partits de definir una estratègia clara, conformats amb el qui dia passa, any empeny –segueixo amb els refranys que em venen, inevitablement, al cap– fent veure que manen alguna cosa en unes institucions teòricament representatives, però a la pràctica dependents, fins a la darrera coma, de l’ordenament jurídic espanyol. Realment, una vulgar gestoria i una agència de col·locació laboral per a molts càrrecs.
És per això que les lluites caïnites, els debats estèrils a les xarxes, les quotes de partit en qualsevol proposta, com la del Consell de la República que té més pinta d’associació, que no de govern resistencialista a l’exili, les entitats cíviques que empenyen i mantenen la flama –ANC i Òmnium, sobretot–, les manifestacions, etc. Tot plegat demostra la vitalitat de l’independentisme, que s’adona que no hi ha marxa enrere ni possibilitat d’acord amb l’Estat espanyol, però alhora dona fe de la seva inoperància pràctica. Entremig molta estètica resistencialista i pocs fruits. Falta gosadia i determinació. Massa màrtirs vocacionals i pocs estrategs reals.
És per això que convé que apareguin idees que sacsegin el panorama i, amb una base teòrica ferma i clara, proposin un cop de timó decidit i una línia concreta. És el que planteja Albert Pont, expert en dret internacional i president del Cercle Català de Negocis, que acaba de publicar el llibre Via única. Pla estratègic per a fer efectiva la independència de Catalunya segons el dret internacional (ed. Viaunica.cat). Diu ell que fent només barricades, cremant contenidors pels carrers, tallant carreteres i aturant l’economia no s’aconseguirà reconeixement internacional. Proposa ell crear, en canvi, un districte governamental que treballi com qualsevol estat i comenci a exercir el control del territori encara que sigui inicialment de manera parcial, garantint el funcionament quotidià del país. Com ha escrit l’Agustí Colomines «els revolucionaris encorbatats són més temibles i eficaços que els trinxeraires». Hom pot dir que això que proposa és irrealitzable. Vés a saber! De més verdes en maduren, diu un altre refrany. El que és segur és que esperant que algú ens doni la raó des de fora estant perquè la tenim, som bones persones i ens ho mereixem ens hi podem florir.
