Aquests dies se celebren a tot arreu diversos actes relacionats amb la commemoració de la Diada Internacional de la Gent Gran. Des de l’Ajuntament de Manresa s’ha confeccionat un ample programa que inclou actes institucionals, actes lúdics i també un parell d’activitats relacionades amb les discriminacions que pateix la gent gran: l’edatisme i la desigualtat de gènere.
Tot i l’interès d’aquests actes, penso que aquesta hauria estat també una bona ocasió, no aprofitada, per engegar un procés de reflexió i de debat sobre les conseqüències que la covid ha tingut entre la gent gran i quins són els aprenentatges que em podem treure per millorar els sistemes d’atenció i la qualitat de vida de les persones grans. En aquest procés de pandèmia, la gent gran ha experimentat una sèrie de dèficits i carències; les residències sovint han estat estigmatitzades i s’han posat de manifest les febleses i fragilitat dels serveis sanitaris i assistencials. Sembla voler exhaurir el tema, crec que hi ha, com a mínim, dos aspectes en els quals la gent gran ha vist qüestionats els seus drets.
El primer és el dret a una distribució justa dels recursos sanitaris. Durant la pandèmia, el col·lapse del sistema sanitari ha obligat a plantejar el tema de la jerarquització o priorització dels recursos arran de la seva escassetat i la multiplicitat de sol·licituds. Hem observat com l’edatisme (discriminació de les persones grans pel sot fet de ser-ho) creixent que hi ha a la societat ha aflorat. Sumat a això, la urgència en la presa de decisions ha produït una discriminació en l’accés als recursos. Les persones grans tenen els mateixos drets a tenir recursos públics, a l’accés a la salut i a la teràpia i a la cura que no poden veure reduïts pel sol fet de ser grans. Una altra cosa és quan s’introdueixen altres elements com la possibilitat de reeixir, la qualitat de vida o altres malalties que facin difícil que una intervenció sigui possible. Però l’argument d’exclusió només pel fet de ser persona gran sens dubte vulnera el dret a l’equitat. Així doncs, hauria estat útil una reflexió molt a fons sobre què hem fet i com ho hem fet concretament a la nostra ciutat. I també què no hem fet bé.
El segon és el que podríem anomenar dret a l’autodeterminació personal o sigui el dret a decidir com i de quina manera es vol viure els darrers anys de la vida. Durant la pandèmia, hi ha hagut moltes decisions a tots els nivells (familiar, institucional, administratiu...) que han tendit a infantilitzar les persones grans, com si fossin mers subjectes passius, com si només tinguessin dret a ser objecte de cures i d’atenció, sense cap capacitat de decidir i d’assumir els riscos personals que cada decisió comporta.
També caldria parlar del dret a no estar sol. O del dret al reconeixement per l’obra feta, per l’aportació a la comunitat o simplement per tot el que han tingut que patir al llarg de la vida. En el fons de tot aquest debat hi ha un qüestionament profund de com la societat actual tracta (o maltracta) la seva gent gran tant en l’àmbit familiar com en l’àmbit institucional.
