Les tres noies de cabells llargs seuen amb l’esquena repenjada al mur on hi ha pintat un mural descolorit per la foscor. No tenen pressa per marxar cap a casa, ni per sopar, ni per parlar. Les envejo tant que correria a plantar una cadira al mig del carrer, com si fos en un cinema a l’aire lliure, per contemplar com cau el dia. No esperaria que passés res excepcional, ni que les xarxes socials es fonguessin ni que un volcà entrés en erupció. Les coses improbables esdevenen. No cal que les esperis. I ho faria ara, abans que la tardor desplegui les ales del tot i s’emporti les fulles dels arbres i deixi pas al fred, un vell company que em reclourà rere els vidres i que em farà afrontar amb reserves la recta final de l’any, un final parcial, però un punt i a part d’alguna cosa que se n’anirà amb una ventada indolora. Però no porto cadira ni tamboret. L’únic que puc fer és el que faig, aturar-me a mirar la vida en majúscula, la mòbil i l’estàtica. Els fanals que s’encenen a poc a poc, com ullets en la nit, i que creixen al costat d’arbres de la mateixa alçada que els hi fan ombra, les teulades retallades contra un cel blau, gris i taronja, la creu de la farmàcia que pampallugueja entre el verd i el vermell, que va a deshora, i que sobresurt solemne entre edificis de formigó i persianes, plens de cors bategants, de plats per fregar, de matalassos de molles invisibles, de televisors engegats, de cossos que busquen ser estimats. Camino entre l’aparador que anuncia una crema per a la cel·lulitis i la terrassa d’un frankfurt on dues dones cansades prenen una cervesa. Em podria passar la vida així, palpant els contrastos de l’existència, la meva i la dels altres.

Que cada dia sigui una festa

La nit em guanya i torno a casa. Plego la roba de l’estenedor, que, de tan freda, sembla humida. Rego la planta amb l’esperança que visqui un dia més. Porto la tovallola al meu fill que crida des de la dutxa. Observo les imperfeccions de la paret que m’ajuden a tolerar-ne les meves. Em reconec en tots els bonys i en les esquerdes dissimulades per la pintura. Em tanco a l’habitació i m’allibero de la roba que sé perfectament quan i on la vaig comprar. A l’altre costat de la porta algú arrossega les sabatilles pel corredor, i algú altre, amb els auriculars posats, canta massa fort. La continuïtat de la quotidianitat. El continuum vital que em sustenta. M’agradaria que la carabassa de la cuina no em recordés Halloween, que l’1 de novembre gebrés i que fóssim capaços de veure els globus de colors quan ens envolten. I que no miréssim mai més cap a una altra banda. I que cada dia fos una festa. I que avui ho fos tot.