Les greus dificultats de proveïment al Regne Unit marquen una greu pauta que s’escamparà en el futur arreu d’Europa. Els falten productes als prestatges de les botigues i les benzineres pateixen llargues cues de cotxes per la restricció de combustible. És un primer embat que el Brexit ha accelerat i mostra un problema de base: la manca de conductors de camions, de sanitaris o de llauners. A Berga, el sector de la restauració amb els menjadors plens no troba cambrers i ni cuiners. A Manresa, el potent sector del metall pateix una falta endèmica de professionals de totes les qualificacions. Les obres no avancen per manca de paletes. Els aprenents són un record extingit del passat. Però l’opció formativa que l’havia de substituir és escarransida (versus la demanda real) i desconnectada de les necessitats específiques del món laboral. El desajust és de milers entre els titulats que en surten i les necessitats empresarials.

En un país amb un atur per sobre del 12% i proper al 20% fa uns mesos, no hi ha candidats per cobrir vacants. En edats per sota dels 30 anys, s’arriben a xifres del 40% d’aturats. Mentrestant, els bancs prejubilen als 52. El 46% dels empleats no tenen cap capacitació. No entraré en afirmacions demagògiques del tipus de «la gent no vol treballar» ni tampoc oblidaré la meva afinitat per molts desesperats buscant treballar del «que sigui». Ells i tothom han de saber que no existeixen aquestes places. El sector privat està àvid de contractar a qui aporti una formació bàsica i eficàcia. Una part important del problema és aquest.

La formació professional, coneguda popularment com «FP», va haver de canviar de nom. Ara es diu «Cicles formatius», i tot els esforços oficials per fer-la adequada al món laboral segueix sense assolir l’objectiu fonamental. Hi ha una erra cultural antiga. Les famílies catalanes sempre han pretès que el nen o la nena vagi a la universitat. És l’opció preferent a qualsevol capa social. Es digui el que es digui, a Catalunya un curs universitari té un import assumible per a quasi tothom als centres públics. Una altra cosa és el cost dels viatges o les residències per als que vivim en comarques sense cap facultat. Hi ha sobretitulació en matèries sense sortida laboral per a tots els graduats. Posaré un exemple ben proper. Sobren periodistes. Els que tenen feina estan mal pagats i els que no poden exercir la seva vocació i el seu títol són una legió. Mentrestant, no hi ha instal·ladors de cuines o soldadors homologats. Dues feines amb requeriment de formació professional sòlida i experiència. Conec metal·lúrgics feliços amb la seva feina i amb un sou inabastable per a molts dels que poblen redaccions de diaris.

Hi ha estadístiques de tota mena per enquadrar la gravetat d’aquest fet. Gremis i patronals ho denuncien sovint. Però cal conscienciació transversal i un canvi de mentalitat. No tothom ha de ser advocat o economista. I cadascú pot fer un autodiagnòstic al seu entorn. Hi trobarà encorbatats mileuristes i granotes blaves amb alguna taca de greix i nòmines d’orgull. El dels humils.