Des de qualsevol petita elevació del Bages s’albira la gran muntanya blanca de sal del Cogulló, a tocar de les antigues mines de Sallent. Són quaranta-cinc milions de tones de sal, acumulades durant més de quaranta anys i amb una altura prou considerable perquè des del capdamunt el visitant pugui contemplar una panoràmica extraordinària sobre l’entorn de boscos i vinyes més immediat i també horitzó enllà, en una girada d’ulls als quatre vents. Del Pirineu al Vallès, i de la Segarra al Moianès. Aquest runam salí, inactiu des de fa dos anys i ben aviat en vies de restauració, ofereix entretant la possibilitat de ser utilitzat com a recurs en diferents àmbits. Hi ha previst instal·lar un parc fotovoltaic tot al llarg de la cara sud, amb el poble de Sallent com a primer beneficiari.

A partir d’aquí, és un espai prou atractiu i insòlit per organitzar-hi visites (també per a escolars, aprofitant la proximitat del poblat ibèric del Cogulló) d’interès patrimonial, naturalístic i paisatgista, esdeveniments culturals (com el tast de vins que s’hi va celebrar tot just fa una setmana), la pràctica del parapent, observacions astronòmiques... Fins hi ha qui diu que serviria de plató natural per rodar-hi la seqüència d’una nevada damunt la cara oculta de la lluna. Qualsevol excusa és bona perquè aquesta talaia única al Pla de Bages esdevingui un esquer d’atracció turístic, abans que la sal que el conforma es converteixi un dia en sal de saler, en un component dels carregadors elèctrics, en l’element clau per sembrar núvols de pluja, com ja es fa a l’Orient Mitjà, o en moneda de canvi, com havia estat en el seu origen (d’aquí el nom de salari), quan tornem als temps antics.