Des de fa anys faig classes a la universitat. Ensenyo lideratge, comunicació corporativa i interpersonal i televisió i ràdio. En diversos nivells acadèmics –del grau a diferents màsters–, en dues universitats públiques i una de privada. Només en una de les públiques, l’idioma de les classes és el català; a la resta, la llengua vehicular és el castellà per decisió de l’equip rector. Això sí, el pla docent el preparem en català, castellà i anglès, perquè els estudiants triïn la pestanyeta de la web que els vingui més de gust.

Crec que a Catalunya hi pot haver docència també en castellà, però no a costa d’anar arraconant el català, de manera lenta però inexorable, fins aconseguir que aparegui com una excepció, una cosa que arriba del passat, gairebé una rèmora. Celebro, d’altra banda, que l’oferta docent en anglès creixi. Però quan fa pocs dies una estudiant em va demanar permís per redactar una notícia en català i llegir-la davant el micròfon del locutori de la facultat, em vaig preguntar com hem arribat fins aquí, normalitzant, distrets, que el castellà ho copi tot.

És bonic l’article de l’Estatut d’Autonomia que assegura que el professorat té el dret a expressar-se oralment i per escrit en la llengua cooficial que triï. ¡I què me’n diuen de la llei que garanteix que la llengua vehicular a la universitat és el català! És el nostre deure i el nostre dret trobar el punt d’equilibri entre estar oberts al món i blindar el català.

No és aliè a aquesta situació que el Govern central constitueixi el projecte L’espanyol, vall de la llengua, o que anunciï una inversió de 1.600 milions per al sector audiovisual, sense fixar percentatges per a les llengües diferents del castellà. Sabem que són essencials la producció audiovisual i l’educació per promoure l’ús i el prestigi dels idiomes.

Repetim, com si d’un mantra es tractés, que les llengües són font de riquesa cultural i formen part de la identitat dels pobles. Doncs col·loquem aquí els nostres esforços redoblats. A la universitat, els videojocs i el cine.