Assistim perplexos a la cerimònia de la flagelació amb el descrèdit com a meta pel camí de l’autocompassió: el Barça no pot guanyar res, el Barça és a anys llum de l’elit europea, el Barça prou farà de classificar-se quart i tornar l’any vinent a la Lliga de Campions. I bla-bla-bla. La frase «Es lo que hay» ja s’ha fet famosa i ve com l’anell al dit a Koeman per tapar les seves vergonyes i a alguns jugadors per excusar un rendiment decrèpit. És el Barça, no un pobre equip del barri de les Corts. Però, com a paradigmàtic símbol català, bascula sense pausa entre l’excés adrenalínic d’autoestima i el calvari de l’autocompassió. Recorda aquella atracció de fira en forma de vaixell que oscil·la vertiginosament situant-se gairebé en vertical i provoca els esgarips de plaer dels passatgers. Entre poc i massa.
La culerada és conscient que la borratxera s’ha acabat i ja no queda ni l’estendard que tantes misèries ocultava sota el seu talent infinit. Però d’aquí a creure que «això és el que hi ha», hi va un bon tros. L’endemà de la darrera desfeta contra el Bayern de Munic, el Brujas va sortir a mossegar el PSG del trident format per Messi, Neymar i Mbappé i va obtenir un empat. Segurament, al vestidor de l’equip belga ningú va dir «es lo que hay», tot el contrari, com qualsevol equip digne de merèixer aquest nom va creure en les seves possibilitats i va córrer fins a l’extenuació. El Barça 21-22 no és el que fa 10 anys va meravellar a Wembley, ja ho sabem, però hi ha jugadors de talla mundial i joves promeses per lluitar per tot. Sí, fins i tot l’anhelada Champions. I si no es guanya res, que no sigui per autocompassió.
