Una dècada després de la seva sortida del Barça, Joan Laporta es tornava a presentar a les eleccions a la presidència del club amb la seva personalitat com a programa electoral. No era un mal argument, tenint en compte els rivals de la campanya. Era, de fet, una carta guanyadora, que el va dur a la victòria a les urnes, com diu el tòpic futbolístic, sense baixar de l’autobús. La seva imatge gegantina a tocar del Bernabeu va ser decisiva per retornar-lo a la presidència, però el seu tarannà exhuberant està servint de molt poc a un club devorat tant per una gestió terrorífica de la junta anterior com, potser encara més rellevant, per la pròpia exigència del club de mantenir-se fidel a un model històric sense tenir en compte com han canviat els temps. Malgrat el seu palmarès en el top europeu, la seva gegantina massa social i el renom mundial de la marca, el Barça està perdent el tren de la nova classe privilegiada del futbol continental. El club no és, avui, un atractor, tot el seu bagatge acumulat durant els anys daurats de Cruyff, Guardiola i Messi no li està servint de gaire en un mercat en què els competidors tenen recursos colossals, de cap manera a l’abast d’una institució propietat dels seus associats i amb un deute milmilionari. Tot i la capacitat innegable de generar ingressos per a una institució del volum del Barça, res és comparable a la butxaca màgica de xeics i altres magnats podrits de dòlars, els únics capaços de competir per endur-se les joies del futbol internacional. El barcelonisme ha d’entendre que el club no està ara en condicions de sumar-se a les batalles per l’estrella de torn, i que, en canvi, hi ha un risc seriós de no poder mantenir els joves talents (Pedri, Ansu, Gavi, Dembélé...) que, malgrat el moment esportiu difícil que viu l’equip de futbol, són la gran (l’única?) esperança de futur. De ser un club comprador hi ha el risc de convertir-se en un de venedor. En aquestes condicions, tenir la capacitat d’avançar-se als terratrèmols del mercat comprant jugadors més joves encara per explotar i tenir, alhora, la paciència de generar equips no obligats a competir per guanyar-ho tot des del primer dia poden ser mitjans per mantenir certa solvència en el panorama europeu. Però la història del Barça reclama just el contrari. Hi ha clubs que han passat per un tràngol semblant, i ens han ensenyat que tornar a la primera línia no és fàcil, tot i el pes de la seva història. Laporta, malgrat no haver tingut cap pla per arribar a la presidència, està obligat d’inventar-se’l. I ha de ser molt bo.