Casabascadas. O Abascasadas. Triïn la combinació que més els agradi d’Abascal, Casado i Arrimadas per donar nom al drac de tres caps que dirigeix els raigs de foc contra la plurinacionalitat de l’Estat «y la madre que los parió», en descriptiu exabrupte del bruixot major. Tal i com van les coses, d’aquí a no gaire al drac només li quedaran dos caps, perquè el tercer serà devorat pels altres, i llavors podrem triar entre Casadascal o Abascasado; en tot cas, mantindrà l’actitud incendiària contra els desafectes i els heretges amb el mateix entusiasme que els seus parents de Joc de Trons. I entre les mostres més intolerables de desafecció i d’heretgia que cal incinerar s’hi troba la pretensió catalana que la nostra llengua sobrevisqui en l’entorn hostil on es troba per una combinació de factors, entre els que sobresurten: el canvi en els paràmetres del consum de cultura i oci –de la TDT als videojocs, passant per les plataformes–, l’arribada de centenars de milers de novíssims catalans que comencen la integració aprenent espanyol, l’hostilitat dels aparells estatals i la insuficiència del poder de la Generalitat per plantar cara a tants adversaris. En Josep Camprubí explicava dissabte passat, en el cinquantenari de la Unió Socialista del Bages, que la seva politització juvenil havia nascut de l’amor per la llengua i la constatació que les dificultats per fer-la progressar eren polítiques i es deien dictadura franquista. Per defensar i fer progressar el català calia doncs fer política contra el règim opressor. Aquell règim ja no hi és però la reflexió continua sent vàlida: cal fer (també) política contra unes amenaces palpables i realment perilloses, i aquesta política passa per plantar cara al drac dels tres caps. Entre les resolucions del darrer debat de política general celebrat al Parlament val la pena destacar la que insta el Govern a tirar endavant el Pacte Nacional per la Llengua. Endevinen quins tres grups van votar en contra? Exacte: aquests tres.