Si alguna cosa em fa quasi tanta mandra com la Hispanidad és l’obsessió contra la Hispanidad, però he d’admetre que la primera és la causa de la segona, de manera que les culpes no estan repartides sinó decantades. Entre els sis i els setze anys –tota la primària i la secundària– vaig empassar-me dosis forçoses d’Hispanidad a l’escola i a l’institut, i en vaig quedar ben tip. No m’imaginava que al cap de mig segle tornaria el bombardeig de ximpleries; ja només falta que soni l’himne espanyol amb aquella lletra de José María Pemán que reclamava «gloria a la patria que supo seguir / sobre el azul del mar / el caminar del sol», versos que associo a l’anunci televisiu del detergent Colón («espuma controlada, ni poca ni mucha, para su colada») en què el dibuix d’una caravel·la avança cap a l’horitzó. A veure: Si no vaig mal fixat, Colom va arribar a Amèrica, va donar la notícia, tot seguit van salpar cap allà els «conquistadores» per fer la seva feina d’ocupació forçosa de territoris i extracció de riqueses, que no és precisament una tasca benèfica i humanitària, i darrera seu van arribar onades i més onades de súbdits de Castella fugitius de la falta d’oportunitats i amb ganes de prosperar. Considerar aquesta dinàmica com una gesta nacional és com si el rei del Marroc digués el mateix de l’emigració a la península de centenars de milers de marroquins desesperats. Els descendents dels espanyols establerts a les Amèriques van protagonitzar els moviments d’independència, que van ser alguna cosa semblant a matar el pare. Els indígenes supervivents hi van tenir poc a dir, per molt que ara els reivindiquin després de matxucar-los durant segles; en aquesta matèria la criminalitat és compartida. El debat transatlàntic és un absurd que serveix a uns i altres per entretenir la tropa amb jocs de banderes. Ja veuràs com riurem si un dia el Govern Balear reclama a Catalunya que es disculpi pel que, segons Pitarra, li va fer Jaume I al rei moro de Mallorca.
