La gravetat indueix a la ironia. Anem al tema. Hi ha una certa unanimitat que l’agricultura va començar a ser una pràctica habitual entre els humans fa al voltant de deu mil anys. En els darrers anys, sobretot gràcies a la mecanització, ha reculat el nombre de pagesos, sobretot a les societats occidentals. A Catalunya, per exemple, el 1994 n’hi havia uns 51.0000 de censats, mentre que aquest 2021 estem per sota de la meitat. El descens semblava no tenir aturador fins que ha arribat la febre per treballar la terra, gairebé sempre amb un mateix conreu. La nova pagesia ha après l’ofici en espais formatius que no són les escoles agràries. Saben la seva rendibilitat, com i quan plantar. Saben si calen fertilitzants, el consum d’aigua i les fórmules per aconseguir triomfar en aquesta feina que, ja se sap, cal estar a l’aguait del cel i de qualsevol inclemència climatològica. Per això, els nous pagesos també opten per hivernacles o per espais grans i tancats on és factible el control de la temperatura i de la llum. Per poc que poden no deixen res a l’atzar. Històricament els nostres pagesos han estat curosos i si veien que anaven mal dades recorrien a la divinitat, a resar i a fer processons a la mare de déu.
Els pagesos tradicionals estan farts de burocràcia. Per a tot calen papers i més papers. Els que demanen des d’Europa, els de la Generalitat i així anar fent. Els que s’hi han posat ara no els cal ni un segell, ni cap gargot d’un cap de servei. N’hi ha prou amb comprar la llavor, treballar la terra, plantar, vetllar que tot vagi bé, recollir, tractar i comercialitzar. És evident que hi ha feina, però surt a compte. Només a Europa hi ha un gran mercat, com a mínim, uns 25 milions de consumidors. Els beneficis són clars. Per una inversió de 6.000 euros se’n guanyarà un mínim de 19.200 euros i un màxim de 26.400.
Ens alerten que Catalunya està baixant el llistó en diferents àmbits econòmics. La nova pagesia és un exemple de productivitat i Europa està pendent del nostre país perquè ens hem situat entre els millors. Tot un orgull, si no fos perquè els nous pagesos s’han especialitzat en el conreu de la marihuana i difícilment queden racons mínimament inhòspits o naus industrials que havien estat buides que no desprenguin els flaires característics d’una droga que no en té res d’innòcua i que comporta xarxes de crim organitzat. La policia actua, localitza camps de cànnabis i confisca plantes. El que es requisa, però, deu ser només una petita part del que es produeix perquè, especialment Catalunya, és alguna cosa semblant a un paradís per als que es dediquen a aquest negoci.
La droga genera danys neuronals i mort prematura per als consumidors i molta delinqüència. El 2018 hi va haver set defuncions relacionades amb aquestes xarxes i a l’any següent les estadístiques no van millorar. Aquesta és una bona terra per al cànem, tot i que l’any 2008, una empresa amb seu a Puig-reig, pionera en el conreu del cànem per transformar-lo en fibres, va haver de tancar perquè l’administració li girava l’esquena i no incentivava la seva producció. Fa 13 anys faltava cànem, legal, per abastir la innovadora fàbrica. Ara, en tenim il·legal, arreu, potser al garatge de sota qualsevol llar, a la nau industrial de la cantonada o a entre les mongeteres dels horts de costat del riu.
