Aquesta setmana, una jutgessa de Manresa ha enviat una delinqüent habitual a la presó per un furt a un Mercadona acollint-se al fet que tenia tres sentències anteriors per altres furts. No va ser tan important el fet que hagués estat condemnada per altres delictes més greus; no, l’important és que hi havia un tecnicisme que encaixava. Per aquesta raó, els seus còmplices, tan delinqüents com ella, van rebre la mateixa condemna però no van ser empresonats. És la llei. Podran continuar la seva carrera sense interrupcions.
Així és el dia a dia en l’ecosistema dels quinquis, els policies i els jutges. Ja saben, és allò tan antic: entren per una porta i surten per una altra. I el que resulta feridor és que un grup relativament reduït de multireincidents que el sistema és incapaç de treure de la circulació té el poder d’enverinar tota una ciutat. Ara mateix, passa a Manresa. Una sobtada multiplicació del nombre de petits delictes se suma a la presència al carrer de grups de lumpen bevedor, gent que viu en la marginalitat i que intimida el seu entorn amb crits i baralles. Qui té la desgràcia que s’instal·lin a prop seu se sent com si li haguessin robat el carrer. Molts veïns carregats de justificadíssim ressentiment desitjarien que caigués una bomba de neutrons als bancs de sota casa.
Certament, les xifres continuen dient que Manresa és una ciutat segura. Sí, és clar: no és veritat el que han explicat un parell de mitjans de comunicació espanyols que han afirmat, amb inqualificable misèria moral, que «las bandas han tomado los barrios». Mentida. Però quan la policia deté a la vista de tothom un quinqui conegut per tot el barri i, l’endemà, torna a ser al mateix lloc pendent de fer l’estrebada del dia, no és estrany que els ciutadans concloguin que els bons han regalat el carrer als dolents. El clima de xenofòbia i mala llet està servit; el vot a Vox queda regat i abonat.
El problema de la lumpenització d’una societat és complex i no es resol amb policies i jutges. Cal abordar-lo atacant la desigualtat i la marginació social. Però si volem un estat del benestar fort que pugui abordar els problemes de fons no podem permetre que el sistema se suïcidi a les urnes, desquiciat per la por als quinquis i l’odi als borratxos. Cal que els jutges hi facin més. Alguns alts magistrats han forçat la llei fins a l’inimaginable per respondre al que sentien com un imperatiu de salvar la pàtria. Això vol dir que, si realment volen, poden dedicar a una causa un compromís ferotge. Que li dediquessin a aquesta ens aniria bé.
