Dissabte va tenir lloc als Carlins la celebració de l’acte dels 50 anys de la Comissió de Promoció Política, més endavant anomenada Unió Socialista del Bages. Un acte que s’havia de fer l’any passat, però que la maleïda covid va retardar. La Unió va ser una organització política, però no era un partit polític, això sí, eren molt més que un grup cultural de l’època. Eren un grup de joves amb unes fortes inquietuds polítiques i socials amb plantejaments progressistes i catalanistes. Ara en diríem una organització transversal, però el cert és que acollia tot l’espectre antifranquista a excepció dels comunistes del PSUC i CCOO, per altra banda, les organitzacions polítiques més fortes al conjunt del país.
Va ser un grup totalment autòcton, sense cap dependència de ningú, que treballaren fent cursos de català, creant el Cine Club, treballant als barris, a les escoles o a les empreses. Van saber sobreviure en la clandestinitat, atès que, tot i que alguns d’ells van rebre de valent a les dependències policials, l’organització mai va ser desmantellada.
Quan després de la mort del dictador van ser legalitzats els partits polítics, l’organització va deixar de tenir raó de ser, però la majoria d’ells van continuar la seva acció política. L’espectre és molt ampli, fins i tot contradictori, tenim des de membres que van defensar la lluita armada fins al sector socialdemòcrata de Convergència Democràtica de Catalunya. El gruix central dels seus membres que continuaren en política organitzada es dividiren en dues organitzacions, el PSC-Congrés de Joan Raventós i el PSAN.
Amb els anys i amb l’evolució de les formacions, la majoria de membres del PSAN, després de diversos periples, entre d’altres, Esquerra Nacionalista de Manresa, van acabar entrant a Esquerra Republicana, i l’any 89 guanyaren el congrés de Lleida, que transforma aquesta organització de federalista a independentista. La gent del PSC, els que van superar el congrés d’unitat amb el PSOE, foren la part troncal del partit a la ciutat i sens dubte els que portaren Joan Cornet a ser el primer alcalde de la democràcia.
L’acte de dissabte no pot ser considerat, només, un acte de memòria democràtica, hauria d’haver estat molt més. Hauria d’haver estat l’homenatge, el reconeixement dels demòcrates d’avui, a tots aquells que donaren la cara a les darreries del franquisme per forçar la vinguda de la democràcia. No ho va ser, cap autoritat ni de la ciutat ni de la comarca hi era present. No en conec els motius, però crec imperdonable que a hores d’ara encara no tinguin el reconeixement institucional que es mereixen. A la gent de l’USB i del PSUC els devem molt, el temps passa inexorablement, i ens afanyem o pocs d’ells quedaran entre nosaltres per poder-lo viure.
La majoria són molt crítics amb l’actual democràcia espanyola, no respon a les expectatives que creien tenir. Amb ulls d’avui potser tenen raó, però fa cinquanta anys, tot i les mancances actuals, ni podien somiar ser on som. I molt és gràcies a ells.
