La inèrcia política i la incapacitat per sortir dels paranys ideològics franquistes van ser visibles altre cop amb l’anacrònica celebració de la festa de la Hispanidad, el 12 d’octubre passat. Ni Colom i els seus mariners van descobrir Amèrica l’any 1492, perquè ja estava descoberta i poblada des de feia molts segles, ni van ser els primers europeus que hi van arribar, perquè 500 anys abans els vikings ja s’hi havia establert, com demostren les restes arqueològiques. Però és que, a més, l’ocupació espanyola posterior no va portar a Amèrica la civilització i el progrés –tal com s’ha dit tantes vegades– sinó que va ser una conquesta violenta, amb l’immediat arraconament de la població indígena, l’espoliació de la seva riquesa i propietats, i la destrucció de la seva cultura. Poca cosa a celebrar tenen, doncs, els països de l’antiga Amèrica hispànica en aquesta hipotètica celebració de la Hispanidad. Precisament van ser els mateixos successors dels espanyols que s’hi havien establert qui, coneixent els mètodes i procediments de la metròpoli, van promoure a partir del 1830 els moviments d’independència dels actuals estats americans. I Espanya va anar veient com se l’expulsava de tot aquell immens territori, fins que al final de segle va perdre les dues darreres colònies d’un imperi on «no es ponia el sol»: Cuba i les Filipines.

La discussió sobre el tracte que rep Catalunya en els pressupostos de l’Estat és tot un clàssic. D’una banda, no es compleix allò que determina l’Estatut: que la inversió de l’Estat ha de ser igual en percentatge al % que representa el PIB català respecte de l’espanyol. Però a més hi ha una trampa que tots els economistes destaquen: l’Estat aprova cada any un volum concret d’inversions a cada territori però el que és essencial és la inversió que realment hi porta a terme. Aquests dies els mitjans que n’han parlat coincideixen que l’Estat no compleix mai allò que teòricament ha previst i que la seva inversió real a Catalunya queda sempre molt per sota de la pressupostada. Segons dades oficials, entre el 2015 i el 2018 l’execució real del que s’havia pressupostat va ser només del 65,9% a Catalunya però va arribar al 113,9% a Madrid. Per tant, la desconfiança general entre allò que l’Estat promet de fer i allò que fa realment és gegant. I no només a Catalunya, sinó també al País Valencià i a les Illes.

I ja que hem entrat en terreny econòmic, val la pena esmentar un altre tema rellevant: el dèficit fiscal, que es defineix com la diferència entre els ingressos que recapta l’Estat en un territori concret i allò que hi retorna en forma d’inversions i serveis de tot tipus. Catalunya sempre ha aportat molt més del que rep i la darrera quantificació d’aquest dèficit ha estat situada fa poc per l’actual conseller d’Economia, Jaume Giró, entre 18.000 i 20.000 milions d’euros anuals. Imaginem-nos què podria fer Catalunya sense aquesta sagnia i com podrien millorar els serveis bàsics als ciutadans en sanitat, educació, transport públic, etc. Evidentment cal recordar més sovint aquesta qüestió. I a darrera hora s’ha sabut que el Tribunal de Cuentas no acceptava els avals de la Generalitat als dirigents de l’acció exterior del Govern català del 2017 i que, per tant, començava l’embargament del seu patrimoni personal. Una nova acció repressiva, del tot inacceptable, que bloquejarà encara més el diàleg entre Catalunya i l’Estat.