Hi ha projectes que emocionen, aquesta setmana descobria que un poeta romanès va proposar que donessin un bitllet de franc per al transport públic a tothom que portés un llibre per llegir durant el trajecte; l’administració li va comprar la idea i trens i busos s’han convertit en espais majoritaris de lectura. Ep! que no ho dic per a Manresa, tot i que no estaria malament però ara no toca, perquè em sembla que primer cal solucionar per on passa el bus i després ja veurem què s’hi fa a dintre.
El cas és que la notícia m’ha portat a pensar en el meravellós i singular projecte que la Roser Oduber al capdavant del Centre d’Art Contemporani CACIS, amb l’Ajuntament de Manresa, estan portant a terme per unir natura, art i cultura a l’Anella Verda; una iniciativa que envolta la ruta manresana d’obres d’art efímeres durant uns quants dies, coincidint amb la festa major, i en deixa de permanents com la d’en Tom Carr i ara recentment els inspiradors Somnis arrelats de l’escultora Àngels Freixanet, que ha fet possible un impressionant i captivador maridatge d’art i paisatge, amb l’obra de gran format en ferro reciclat al davant del nostrat skyline montserratí.
Vistos els resultats i davant l’evidència que Manresa, per les desgràcies sofertes al llarg de la seva història, com deia un bon amic i reconegut historiador no és una ciutat antiga, sinó més aviat una ciutat vella; em pregunto per què no aprofitar un projecte d’èxit com el del CACIS i l’Ajuntament per dur-lo a l’entorn urbà, per portar la transformació d’espais que s’estan plantejant i executant, més enllà de les pedres i el ciment; portar l’art al carrer per afegir als valors estètics impactes d’emocions vives.
Convertir la ciutat en una galeria a l’aire lliure ens posicionaria en un context global a més d’ajudar a revitalitzar dinàmiques socials, enfortir els històrics o els nous espais urbans i regenerar zones degradades. Tractar l’art com un bé públic també és posar les persones en el centre de l’objectiu com a actiu principal; i de passada plantaríem cara als errors històrics de tants i tants capsigranys que al llarg dels temps, pels devastadors efectes de les guerres, els sapastres urbanístics, els interessos especulatius o en ocasions la deixadesa de l’administració per protegir el patrimoni, ens han anat deixant un paisatge ciutadà amb indrets on la pedra i el ciment n’han pres possessió sense cap mena de sensibilitat; una sensibilitat que encara es pot recuperar amb l’art que sempre ha tingut els valors i les virtuts per emocionar i transformar. Ho hem vist als afores i funciona, portem-ho a l’interior?
Després, passi per on passi el bus, si ho fa envoltat de creació artística, mirarem per la finestra i podrem llegir una ciutat més viva i inspiradora.
