Felipe González Márquez (Sevilla, 1942) va entrar al Govern espanyol per la porta gran i en va sortir per la de servei al cap de tretze anys i mig. El 1982, sota el seu lideratge, el PSOE va obtenir 202 dels 350 escons del Congrés i un 48% dels vots. El 1996, quan el van enviar a casa, deu punts i 61 escons menys. El seu pas per La Moncloa va ser un pla inclinat descendent; va arribar com la gran esperança de modernitat i bona marxa de les institucions després dels moments més caòtics de la Transició i va plegar asfixiat pels escàndols de corrupció. Però com que cap dels socialistes que li van anar al darrere no va aconseguir ni superar aquell resultat del 1982 ni acumular tres reeleccions, i més aviat els moments de govern s’han alternat amb episodis de crisi gens edificants, ja fa temps que González es creu en el dret d’anar per la vida impartint lliçons als nous dirigents del partit, fent bona la seva pròpia frase sobre els gerros xinesos que són molt valuosos però ningú no sap on posar-los. Així, va treballar amb ben poca discreció a favor de Susana Díaz en la pugna amb Pedro Sánchez, decantament que al seu torn derivava d’haver pressionat perquè els socialistes col·laboressin en la investidura de Mariano Rajoy, ja que mai no li han agradat les coalicions d’esquerres. Aquest cap de setmana, tanmateix, González ha accedit a intervenir en el congrés del PSOE per donar imatge d’unitat a l’entorn de Sánchez, ja que l’amenaça d’un govern PP-Vox si hi ha eleccions és ben real, i davant l’auditori de delegats, sense posar-se vermell, ha negat haver volgut influir en la direcció del partit: «No se m’acut enviar-li un telegrama o un d’aquests d’internet per dir-li: fes això». Un telegrama. L’home amb una agenda de contactes i una llibreta de favors a cobrar tan gruixudes que se’l disputen els grans consells d’administració ens vol fer creure que pensa en termes de telegrames repartits per motoristes. Sí, home, i nosaltres ens ho empassem.
