Què té El juego del calamar perquè s’hagi fet tan popular? La reeixida sèrie de Netflix intenta arribar al moll de l’os de la condició humana: el sentit de la vida.
Ho intenta mostrant un grup de perdedors que lluiten fins a la mort pels diners que els sobren a uns milionaris avorrits en un entorn en el qual les regulacions socials se substitueixen per la llei de la selva.
Es tracta d’un holocaust de pobres que, en general, estan disposats a eliminar altres de la seva mateixa condició, al mateix temps que ells per als poderosos no són res.
La diferència es troba en què els pobres circulen pel joc dissenyat pels rics, i no a l’inrevés. Hi ha una diferència entre qui dissenya i aplica les normes i qui les pateix. Tenen en comú que no els importen els altres. Aquí és on he trobat el gran forat de la sèrie. Se suposa que els perdedors participen en el joc per ajudar amb la fortuna guanyada la seva mare, la filla, el germà... I això és fals. Ningú es posa expressament en una situació que implica haver de matar per així poder ajudar algú que estima, perquè ningú acceptaria ser ajudat a aquest preu.
Al marge d’això, l’èxit de la sèrie de televisió sud-coreana es pot resumir en una frase de Henry Miller: «Quan les nostres pròpies vides es veuen amenaçades comencem a viure». Però no deixa de ser una versió menys estilitzada d’Els immortals, la pel·lícula en què Christopher Lambert interpreta Connor Mcleod, que al segle XVI s’adona que és un immortal condemnat a lluitar durant segles amb els que són com ell fins que només en quedi un.
El juego del calamar té en comú amb l’oscaritzada pel·lícula, també sud-coreana, Paràsits, molts aspectes tècnics i interpretatius i la crítica social al sistema capitalista i als individus febles, oportunistes i sense nord que fan possible que avanci cap a una versió cada cop més descarnada dels rics més rics i els pobres més pobres.
La pretesa quadratura del cercle és que els rics perden les ganes de viure, com els pobres, però d’una altra forma. Tothom sap el que té però molts pocs el que val. Així que ens entestem a viure en funció del que creiem que necessitem quan l’únic que necessitem és viure.
M’ho deia un conegut parlant l’altre dia per telèfon mentre els nets li escalaven les cames: «Jo estic content de poder aixecar la persiana al matí i fer un cafè».
La solució de l’enigma de la sèrie és al títol: «El juego del calamar» el que té és molta tinta per despistar.
