La teoria científica del coll d’ampolla (discutida, només faltaria!) diu que tota la humanitat actual prové de mig miler de dones fèrtils que van sobreviure al llarg hivern volcànic causat per la descomunal erupció de l’illa de Toga, al Pacífic, fa 75.000 anys, i el seu escampall de cendres per l’atmosfera de tot el planeta, amb un descens intens i perllongat de les temperatures d’efectes devastadors. Una extensió de la teoria estableix que aquest reduït grup de refundadors de l’espècie convivien en una regió determinada d’Àfrica i d’allà van escampar-se per tots els continents. En matèria d’evolució, 75.000 anys no són res, així que la tesi explicaria el fenomen que va sorprendre els antropòlegs que el segle passat, i l’anterior, es repartien les terres ignotes per descobrir i estudiar poblacions que mai no havien tingut contacte amb altres societats, tribus aïllades durant mil·lennis, i que tanmateix presentaven grans similituds en aspectes culturals essencials. L’ús del llenguatge i la seva estructura, la presència de la religió i de mites fundacionals, els tabús que presidien les relacions socials... es repetien en el substrat, tot i les diferències de concreció atribuïbles als respectius entorns. Per a un creacionista radical, l’explicació pot ser clara: tots provenim de la família de Noè, l’única que es van salvar del diluvi universal segons la Bíblia i que ja posseïa una cultura, transmesa a tots els descendents. No deixa de ser una versió literària de la teoria del coll d’ampolla, que ens permet imaginar aquells humans de fa 75.000 anys com a posseïdors de llenguatge, religió, tècniques, mites i tabús. L’essencial de la nostra manera de ser i d’actuar en societat derivaria per tant d’aquest tronc comú tant recent –tres mil generacions– i constatar-ho ens hauria d’empènyer a reconèixer que la humanitat sencera forma una sola nació i que els altres humans, tant els de lluny com els de prop, són a més idèntics a nosaltres mateixos del que de vegades ens agradaria