Costa veure Pedro Martínez somriure públicament. El de Badalona és un luxe per al Manresa, però a la vegada és un tècnic amb fama de Rottenmeier, que apunta i dispara sobre el parquet i també a les sales de premsa i a Twitter quan hi ha quelcom que no li agrada. El seu currículum i els resultats l’avalen. S’ha guanyat a pols el plaer de plantar-se davant d’un àrbitre o d’un jugador i aleshores sí, somriure. Un somriure dels que maten, dels que són ironia fina, aquells d’algú que sap que té raó i et voldria engegar a dida, però que també sap que la seva expressió és més punyent que un punyal.

Aquesta temporada, però, alguna cosa ha canviat. La grada del Nou Congost està més enamorada que mai i el Pedro somriu, i no de forma irònica. Somriu i el seu somriure es contagia al públic. Ja se’l va veure feliç abans, durant i després de la final de la Lliga Catalana contra el Barça (qui no ho estava aquell dia); però també en altres moments, com als darrers minuts del partit de dissabte contra l’Unicaja, quan amb els braços aixecats exigia més cridòria. La victòria ja estava ben cantada, deu punts amunt, però el tècnic en volia més, reclamava més premi i escalf per a uns jugadors que s’hi estaven deixant la pell. No n’hi ha per menys, tret de l’estrepitosa ensopegada a la pista de la Penya, l’equip que dirigeix Martínez rutlla i fa xalar uns aficionats que tornen a tenyir de vermell les graderies després d’haver estat tants mesos buides.

En símils futbolístics, es podria dir que Joan Peñarroya va ser per al Bàsquet Manresa una espècie de Pep Guardiola per al Barça, un home de la casa que va ajudar a fer un pas endavant al club. No es va guanyar una Champions, però sí que es va entrar als Playoff i retornar a Europa. I darrere seu, l’encert de tornar a convèncer a Pedro Martínez, que s’hauria de convertir en el Greg Popovich del Manresa. El guanyador d’una Lliga, una Supercopa, una Príncep d’Astúries i una Korac ha estat clau per dur regularitat al club, a fer que aquest no tingui només l’aspiració de salvar-se, com reivindica el president Josep Sáez. Martínez ha aportat regularitat i equips treballats i ha sabut treure un rendiment molt alt de les plantilles a priori limitades que el club li ha ofert cada curs. Tot això ja hauria de ser suficient perquè li facin un contracte vitalici, li lliurin les claus del pavelló i li preparin una estàtua de bronze a l’entrada per quan se’n cansi. Això sí, una figura d’ell somrient, amb els braços enlaire i amb el seu gosset al costat, embolicat amb la bufanda del Baxi.