Quan l’any 2010 es va aprovar el tractat de Lisboa que estipulava que la legislació i els tribunals europeus (de la Unió Europea) prevalen per damunt dels estatals, ningú hi va donar excessiva importància. Al capdavall, van pensar, la majoria d’analistes, les normes europees són de naturalesa bàsicament comercial i només feien emprenyar els britànics, que van haver de substituir pintes, galons, milles, iardes, pedres, lliures (el pes, no la moneda) i unces pel sistema mètric decimal. Aleshores els prebrexiters ja feien burla de la suposada obsessió de Brussel·les per regular fins i tot el grau de curvatura dels cogombres destinats al consum.

Però a empentes i rodolons la Unió s’ha anat fent més forta i sobretot més política. Ja no és un simple mercat comú sinó una potència mundial capaç d’arribar on els estats, un per un, no arriben. L’escalfament global, l’acollida de refugiats, la recuperació econòmica, l’estabilitat monetària, la crisi sanitària, la disponibilitat d’energia són alguns dels àmbits i temes que els estats són incapaços d’afrontar sols i pels quals hem acabat mirant a Europa. No vull dir que la UE ho faci tot bé (la frontera sud n’és l’exemple negatiu més dramàtic), vull dir que només Europa, per dimensions i potència, pot encarar determinades qüestions amb un mínim de garanties d’èxit. Com vam veure amb la pandèmia o ara amb l’encariment del preu del gas, la UE es veu obligada a actuar fins i tot en àmbits en els quals no tenia l’encomana de fer-ho. I ara, els estats i la ciutadania s’adonen del que de fet ja sabien però (alguns) no volien acceptar: que a més competències i àmbits de decisió europeus, menys poder per als estats. Dit d’una altra manera, la sobirania nacional plena, tal com s’havia entès des del tractat de Westfàlia, ja no és ni possible ni desitjable i els poders dels estats (entre ells el judicial) ja no tenen la darrera paraula.

La reacció del Tribunal Constitucional de Polònia, negant l’autoritat superior del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, o l’actitud desafiant del Tribunal Suprem espanyol amb el cas del President Puigdemont i la resta d’exiliats, més que obstacles –que també– en el camí cap a més i millor Europa, són els darrers esperternecs d’unes estructures superades que es neguen a acceptar la nova realitat i a perdre part del seu poder. I davant la resistència del nacionalisme a acceptar que el vell món dels estats nació plenament sobirans ha deixat d’existir (si és que en realitat ha existit mai), la millor resposta és la que han donat milers de polonesos i polonesos sortint al carrer reivindicant la unió europea (la idea, apart de la institució). Perquè la utopia europea, com totes les utopies, és horitzó i també és camí; i si la volem realment democràtica, igualitària, oberta i solidària, no la podem deixar en mans només de polítics, lobbies i tecnòcrates, cal que també la ciutadania –el poble– es faci seva la idea. I és que amb això val també el vell aforisme: Europa la fas o te la fan.