Fa pocs dies he tingut la sort de poder parlar amb alguns experts en logística internacional i en gestió de grans infraestructures portuàries del món. I la veritat és que em vaig quedar glaçada en conèixer la situació de col·lapse (especialment marítim) en què ens trobem. De fet, ja s’ha començat a notar amb la falta de primeres matèries que han obligat a tancar fàbriques. Però això només és l’inici. Sembla que l’aprovisionament en dates de consum massiu queda en dubre. I no se’m va escapar, que estem a les portes del blackfriday i del Nadal.

Inicialment no em vaig preocupar massa, pensant que potser no ens aniria malament una situació restrictiva, per poder reduir el consum excessiu de determinades festivitats, i per retornar a l’art de regalar productes fets per un mateix, o de major proximitat.

Però la meva visió bucòlica de la situació va capgirar-se radicalment en conèixer que prop del 90% del que consumim és transportat per mar. Alimentació inclosa. I em va semblar absurd, que l’amenaça d’abastiment alimentari no es situï en problemes de producció (això ja vindrà, per més pànic nostre), sinó en el transport. Reduint-ho a una idea simple: Ara mateix no hi ha prou vaixells al món per portar les càrregues amunt i avall. No hi entenc massa, però sembla ser que els ajustos a gran escala de les empreses navilieres (deixant dos o tres operadors mundials) i les conseqüències de la pandèmia, han deixat el sector amb menor capacitat de subministrament de contenidors i alguns ports, com el de Los Angeles, a vessar de càrregues que esperen partir cap a altres indrets, i actuant com a colls d’ampolla globals.

Els que em coneixen saben que no soc pessimista, però la paraula col·lapse va sortir més d’un cop a la conversa.

I em van venir al cap els meus estimats veïns, als quals jo ja admirava i apreciava, però que amb el confinament vaig passar directament a idolatrar. Mentre jo em preguntava què passaria al món, si un dia no poguéssim anar a comprar, o si hi trobéssim els prestatges vuits, ells seguien amb la seva vida d’una forma inalterable, sabent-se autosuficients: cultiven, recol·lecten, guarden i conserven, arreglen, construeixen... Tot, tot s’ho saben fer sols. I em pregunto en quin moment de la humanitat vam deixar de ser com ells. I envejo aquesta capacitat que han sabut preservar, i que transmeten a les generacions futures. A banda de fer-nos molt menys vulnerables, tots sabem que bé que fa sentir fer-se les coses un mateix.

I sense entendre-hi un borrall, tinc la sospita que anem caminant cap a nous paradigmes. Fins i tot la Presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, se n’ha adonat, i vol promoure regulacions que fomentin la producció de xips electrònics per part de la indústria local i reduir així la dependència d’Àsia.

Al final és retornar a l’equació coses molt simples, que hem anat negligint: en la gestió (de les llars, però també dels països), calen ingredients com la sostenibilitat, la proximitat i la col·laboració.