Manresa és una ciutat al límit. Al límit ferroviari, i per duplicat. El Govern ha decidit que d’aquí a tres anys els Ferrocarrils de la Generalitat, més coneguts com «els Ferrocates», operin un servei de «Rodalies de Lleida» del qual formarà part l’actual línia de Renfe fins Manresa, que així esdevindrà el seu límit oriental –com assenyalàvem ahir. Tant se val que les dues ciutats estiguin separades per 118 quilòmetres i en el viatge es trepitgin sis comarques: si un decret del Govern diu que són Rodalies, s’ha acabat la discussió. Al capdavall la línia fins la Pobla de Segur, amb els seus 89 quilòmetres, té la mateixa consideració, potser perquè posseeix dues de les característiques essencials: moltes parades i baixa velocitat mitjana –per fer els 89 quilòmetres esmentats s’hi està més d’una hora i mitja. Encara és més lent el servei de Rodalies Renfe, en el mapa del qual Manresa també constitueix un final de trajecte, i això significa que d’aquí a tres anys la ciutat estarà simultàniament en el límit de les xarxes de Lleida i de Barcelona, fet que la convertirà en una mena de vila fronterera, a cavall entre dos móns tant antagònics com la cosmopolita metròpoli neurastènica i la capital de la fruita dolça i la ingesta comunitària de cargols. A mig camí entre Plats Bruts i Lo Cartanyà, si em permeten la caricatura, la ciutat de la Misteriosa Llum i el sant ressuscitador de gallines no pot resignar-se a ser una conjunció de perifèries. Ha de tenir la seva pròpia xarxa, amb la corresponent numeració de «Rodalies Manresa»: RM1, RM2, RM3... Per aconseguir-ho cal posar en marxa d’una vegada el projecte de transport de viatgers per les línies potàssiques de Súria i Sallent. I que els combois continuïn fins a Olesa de Montserrat. Si tal cosa no és possible, sempre queda l’opció d’aplicar un «doble indicatiu» per tal que els trens de Barcelona i Lleida duguin també les etiquetes RM1 i RM2 quan circulen per dins de la comarca. I a presumir de capitalitat.
